Ca d’Oro

Cad'oro

Al Canal Grande de Venècia, al barri del Cannaregio hi ha el Ca d’Oro, el més bonic palau gòtic que mai hàgiu pogut veure. El nom de Ca d’Oro es deu que, en el seu origen, la seva façana estava recoberta d’or. Les seves parets brillaven durant tot el dia: des de la sortida del sol fins la posta, i inclús durant les nit de lluna plena! A més la seva façana brillant era reflectida sobre les aigües del canal.

L’interior del Ca d’Oro era tan luxós com l’exterior: mobles, cortines, marbres, ceràmiques, teles, fustes… eren portats dels racons més allunyats del món i donaven a aquest palau un ambient molt especial.

La fortuna de Taglioni, un procurador de San Marco que l’any 1421 el va fer construir, era tan gran que un cop va tenir el palau enllestit sovint feia festes i hi convidava tots els prohoms de la ciutat i regió. Aviat les festes del Ca d’Oro es van fer famoses: músics de tot Europa es reunien per tocar els seus instruments, ballarines de llunyanes terres s’acostaven per moure el seu cos al ritme dels llauds… Durant les festes se servien els millors àpats: carns, peixos i aviram, fruites i verdures… tot fresc recén comprat al Mercat de Rialto, a l’altra banda del canal. Els cuiners s’emerçaven per fer els millors guisats, les millors presentacions… tot servit en les millors vaixelles de porcellana xinesa, coberts de plata, copes de cristall de Murano i tovalles i tovallons de lli. Se servien vins i esperits de totes les regions d’Itàlia: Toscana, Umbria, Veneto i d’altres arribats de terres més llenyanes. El Ca d’Oro en els seus inicis va marcar una gran època d’esplendor, luxe i riquesa a Venècia. A totes les corts d’Europa van ser conegudes les festes del Ca d’Oro durant molt anys.

La ciutat de Venècia anava creixent: es construien nous palaus, canals, ponts mentre el Ca d’Oro s’anava fent cada cop més important i conegut. Mentre la seva façana no  parava de brillar.

Va arribar el dia que els turcs van invair Venècia, la seva missió era saquejar i destruir la ciutat: no volien deixar cap edifici sencer.

Una barca capitanejada per Ben-Nhil anava pujant pel Canal Grande, mentre anaven saquejant tots els palaus i edificis que trobaven. Quan van arribar al Pont de Rialto es van adonar d’un resplandor especial, Ben-Nhil i els seus homes van pensar que es tractava d’un incendi, però aviat es van adonar que era quelcom especial. Van continuar navegant  i  de sobte al davant seu va aparèixer el Ca d’Oro: daurat i brillant com sempre. Es van quedar ben parats, quasi sense respiració, quan van veure aquell palau.

Ben-Nhil va insistir als seus companys que aquell palau havia de cremar com els altres edificis, però la resta de la tripulació va negar-se a destroçar-lo. Aleshores Ben-Nhil va agafar una maça i va començar a donar cops a les fines columnes a l’entrada del palau mentre el Ca d’Oro resisitia les embestides. De sobte un guarniment de la teulada no va poder resistir els cops que feia Ben-Nhil, es va desprendre amb tan mala fortuna que va anar a caure al cap de Ben-Nhil, que va caure a l’aigua i se’l va endur al fons del canal. Els seus companys no van poder fer res per salvar-lo, molts d’ells encara estaven corpresos de la bellesa i resplandor del Ca d’Oro. Aleshores van prometre que no tornarien a destruir cap més edifici de Venècia i que a partir d’aquell moment vetllarien per la seva conservació.

Van passar els dies, els mesos i els anys… I el Ca d’Oro va caure en decadència. Ja ningú recordava les grans nits de festa que s’havien viscut… Malgrat tot la seva façana continuava brillant sobre el Canal Grande i la ciutat.

Anys després, algunes persones l’havien adquirit, encuriosits per la llegenda: la façana, les festes, la mort de Ben-Nhil… però ningú li va poder donar la importància i rellevància que havia tingut a l’inici de la seva vida.

Ja en el segle XIX una ballarina molt capritxosa va comprar el palau, va fer moltes reformes: va derruir moltes estances, va vendre mobles, alfombres, mosaics i vidrieres. Un dia se li va ocórrer fer allò que mai ningú havia gosat: treure l’or de la façana! Va començar a treure  fines capes d’or per fer-se joies: polseres, arracades, collars… i poc a poc el Ca d’Oro va deixar de brillar…

Anys més tard, un baró Venecià va asconseguir comprar el palau i va posar fi a aquest desastre. Va recuperar gran part dels mobles, alguns tapissos i mosaics que unaltre temps havien sigut del Ca d’Oro. L’únic que no va poder fer va ser tornar l’or a la façana…

Malgrat tot, avui asseguts davant d’aquest palau escoltem les seves histories, i tot i no tenir or a la façana el veiem resplendent i daurat com el primer dia.

Violant
Agost del 2002

PD: Dedicat al Gerard i l’Andreu en la seva visita a Venècia. I a la Belen per convidar-nos-hi.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix de Sastre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s