Llegeixo en una revista de viatges la necessitat de fer el nostre mapa d’absències i penso que és una gran oportunitat per fer-ho pensant en la Pilar, la meva sogra que avui fa un mes que va morir.

Pensar en tu és pensar en una terra: el Maestrat. En un poble: Sant Jordi. En un paisatge: el mediterrani. Un territori que comença tot just quan l’Ebre s’apropa al mar, allà on sempre ens has dit: Quan creuo l’Ebre se m’eixampla el cor.

Hem passejat juntes per aquesta terra entre oliveres, amelers i garrofers, escolto la teva veu entre els xiscles dels tords, mentre oloro la farigola i el romaní… I m’expliques històries de Sant Jordi, on vivies de petita, tot i haver nascut a Tortosa, de com vas sobreviure la Guerra amb les teves ties que et feien de mare.

Quan passejo per Vinaròs et descobreixo adolescent estudiant a l’escola prop del mar. A Benicarló et veig passejant amb les teves amigues: la Lolín, la Teresita… i Benicarló és el lloc on vas conèixer al Ramon, l’amor de la teva vida, i pare dels teus fills el Ramon, la Roser i l’Artur. A Peníscola et sento repetir mil i una vegades: Peñíscola con sus peñiscolanillos dentro i com hem rigut mentre ho he intentat repetir i repetir. Fins i tot anant per la carretera cap a Morella: Traiguera, La Jana, Xert … estàs en el meu pensament on cada revolt té la seva història. Allà unes pedres, allà la vista, més enllà aquell arbre… I l’anècdota al Santuari de Vallivana on l’auto de línia s’aturava a descansar abans d’enfilar el port en un viatge ara inimaginablement llarg que durava hores i hores. I les Cases d’Alcanar, aquell paradís quan a l’estiu hi anaves amb el Ramon i els teus fills. Allà on s’aturava el temps i xalàveu menjant paelles d’arròs, peix i llagostins recent pescats i xíndria. I sobretot, banyant-te al mar, aquesta mar Mediterrània que dóna el seu accent a tota la natura que hi ha al Maestrat.

Ara m’adono que conec tots els pobles que mai m’hagués imaginat conèixer, pobles que formen part de la teva infantesa i joventut… de la teva vida. Són pobles que ara els he fet meus.

Et trobo en el paisatge i en les coses petites: contemplant la vista allà on, des del punt més alt del terme, es veu lluny els Ports, el Montsià, Ulldecona, Alcanar, Les Cases, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Càlig i Cervera; olorant la flor del taronger al pati de casa o al Vinyet la farigola; escoltant de nit el crit del xot amagat al campanar de Sant Jordi, tocant la rugositat dels anys de les oliveres mil·lenàries que hi ha per tot el terme… o a casa assaborint un arròs caldós o uns mollets fregits en oli d’oliva i que tants cops ens has cuinat. I encara que ja no et pugui tornar a abraçar i besar sé que hi ets en cadascun dels moments viscuts intensament amb tots els sentits.

El Maestrat és el territori que m’acompanya sempre que penso en tu i ha arrelat dins meu gràcies a tu. I aquesta és la paraula que em fa acomiadar de tu: GRÀCIES. Gràcies per tot. Per la teva generositat, per la teva saviesa, per haver compartit tantes i tantes coses amb nosaltres, per ser com has estat. I gràcies per descobrir-me aquesta terra. Tots els moments i vivències compartits amb tu no moriran mentre els pugui evocar.