L’arxipèlag Svalbard es troba a l’extrem nord d’Europa entre els graus 73 i 81 de latitud nord, a uns 1000 km del Pol Nord, i té una superfície de 62.920 quilòmetres quadrats.

El 60% de la seva superficie està coberta per glaceres. Constantment arriben blocs de gel de les glaceres al mar. A l’estret de Hinlopen (al nord) el gel de la glacera es barreja amb la banquissa gairebé tot l’any.

L’illa principal i a la vegada la més gran es diu Spitsbergen, i  la ciutat principal és Longyearbyen.

El clima

El clima de l’arxipèlag Svalbard és àrtic. L’estiu entre juny i setembre, és fresc però sec, la temperatura mitjana és de 6º. En canvi, l’hivern és més aviat suau a causa del corrent oceànic de Spitsbergen, una branca del corrent de Golf, amb una temperatura mitjana de  -14º.

L’estiu és lluminós per l’efecte del sol de mitjanit que es manté per sobre de la línia de l’horitzó de mitjans d’abril a finals d’agost, mentre que l’hivern és fred i fosc des de finals d’octubre fins a mitjans de febrer. Les aurores boreals poden il·luminar les fredes nits a l’arxipèlag Svalbard.

El paisatge

Les illes Svlabard són muntanyoses, amb alçàries que superen el 1000 m, el massís granític de Newtontopp arriba als 1713 m i el Perrietopp als 1717, ambdós a l’illa de Spitsbergen.

La seva vegetació està composta de molses i líquens que són plantes típiques d’aquests climes. I un parell de centenar de floretes hermafrodites de tots colors encatifen el terra quan desapareix la neu.

Per a molts el blau més bonic del món és el blau de les glaceres. La seva formació és deguda a l’enorme pressió de les masses de gel i en conseqüència a la inclusió de l’aire comprimit.

El fiord d’Hornsund és un dels més bonics de tots l’arxipèlag, i s’endinsa uns 25 km terra endins. Gairebé totes les badies del fiord, els glaciars deixen caure els bocs de gel, de manera que l’aigua es troba gairebé sempre coberta per icebergs.

La fauna

Els araus, alques i mérguls són les aus marines més comunes d’aquestes terres. Viuen a les abruptes roques de la costa i se submergeixen a les fredes aigües en busca d’aliment: petits peixets, crustacis i pops.

El ren de Spitsbergen, és una subespècie endémica i s’alimenta de líquens i molsa. És molt més petit que els rens continentals i viu salvatge per la illa.

Les morses gegants que arriben a les costes de les illes poden arribar a pesar uns 1200 kg, tot i així dins de l’aigua són àgils i elegants submarinistes. Els seus ullalls tenen una diverses funcions: per una part els permet desplaçar-se pel terra, també els permet sortir de l’aigua, per fer orificis sota el gel i poder respirar, per desfensar-se dels ossos blancs, com a reposacaps… Durant molts segles les morses van ser caçades sense pietat durant molts anys i van estar a punt d’extinguir-se. Gràcies a les mesures severes de protecció de mitjans del segle passat, van aconseguir salvar-les i avui en dia hi ha grans colònies al nord i est de l’illa com a l’estret de Hinlopen o a Nordauslandet.

Però l’animal rei de les illes és l’os blanc, es pot trobar a qualsevol indret, encara que al nord és la zona on hi ha més exemplars ja que són regions que estan gelades durant més temps. L’os blanc a l’hivern viu en terra ferma, mentre que quan arriba al calor cal que salti a la banquissa per poder caçar amb més facilitat i no morir-se de gana. Diuen que viuen més ossos polars que habitants i és una espècie protegida des del 1972.

M’ha sorprès saber que a les illes no viuen insectes, ni rèpils, ni amfibis… No hi ha abelles per la qual cosa només sobreviuen les plantes amb flors hermafrodites, que es puguin autofecundar per a poder-se reproduir. No hi ha animals carronyers, per tant quan mor algun animal aquest es va autodescomponent durant llargues temporades, sino queda colgat per la neu… i apareix de nou al desglaç.