-
Entrades recents
Arxius
Categories
El meu animal de companyia
Tinc un gall molt matiner que em desperta cada dia,
tant si és festiu com feiner. Ni un sol matí se n’oblida.
Tinc molts peixos de colors que neden a la piscina,
amb uns ulls grans i rodons que sembla que sempre em miren.
Dos canaris tinc també. És un gaudi com refilen.
Ni els àngels no ho fan tant bé. Quan jo canto, ells somriuen.
Però el que em dona més consol és un gos molt eixerit.
És que no em deixa mai sol. Fins i tot dorm amb mi al llit.
I també tinc una cuca que es passeja pel cervell.
És petita, però em preocupa. Hi està fent un desgavell.
No feu cas del que us he dit. Gairebé tot és mentida.
No tinc gall, gos, ni canaris, ni peixos; tampoc piscina.
Però el que si que tinc, ho sé, és aquella cuca xica
que aquest pobre cervell meu ja ha trasbalsat una mica.
El calaix de la memòria me l’ha ben desendreçat.
Quan hi busco les paraules, sovint no les puc trobar.
Se m’esborren els records. Escolta-ho bé, bona amiga.
No t’estranyis si el teu nom, també un dia se m’oblida.
Antoni Riu
Poema guanyador del 5è Concurs de Sant Jordi 2025
Espai Gent Gran Montserrat Olivella
Publicat dins de Català, Poemes
Deixa un comentari
Sant Jordi i catifes hidràuliques
Felicitació del meu amic Lluís Rius
Avui comparteixo aquest disseny de rajola hidràulica de casa, molt adient per avui.
Disseny del 1910 de la Fábrica de Mosaicos Hidraulicos Vda. e Hijos de Juan Vila, Barcelona. Les rajoles hidràuliques constitueixen un element decoratiu dins dels referents formals artístics des de motius eclèctics i historicistes, passant per l’Art nouveau fins a formes d’Art Deco i vanguardistes.
L’origen de les rajoles hidràuliques les trobem a la ciutat de Viviers (França) al 1859-1860. Els hidràulics van tenir un enorme èxit com element decoratiu a imatge de catifa seriada. En el seu origen presentaven un disseny historicista, molts d’ells inspirats en les làmines i dibuixos d’art de finals del XIX i publicades per l’editorial Montaner i Simón. El catàleg d’art Nouveau són minoritaris amb d’altres models variats d’estils i tendències per a captivar un públic divers de finals del segle XIX i primers anys del XX fins arribar a la geometrització dels anys 30 del segle passat propi de l’Art Deco.
Bona Diada de Sant Jordi a tothom!
PD: Gràcies Lluís, per la fotografia, el text i la felicitació.
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
La veritat sobre la llum
d’Audur Ava Ólafsdóttir – Club Editor
L’any 2013 els islandesos van votar quin era el mot més bonic de la seva llengua i va ser escollida una paraula de nou lletres que designa l’ofici d’una treballadora sanitària: ljósmódir, “llevadora”. En la seva argumentació, el jurat afirmava que aquesta paraula ajuntava dos dels mots més bonics que hi ha: módir, “mare”, i ljós, “lum”. Llevadora: mare de la llum”.
Aquesta és la història d’una llevadora que treballa a l’hospital de Reykjavík. Ha assistit uns dos mil parts i pertany a una família on el seu ofici s’ha transmès de generació en generació. Té quaranta anys i viu al pis de la seva tieta-àvia, també llevadora, amb qui comparteix el nom. S’acosta Nadal, l’època de l’any en què, a Islàndia, el dia dura sis hores.
El pis de la llevadora es convertirà en un lloc on convergiran la seva germana meteoròloga que alerta d’una gran tempesta, el turista australià que vol veure aurores boreals, l’amiga que busca mobles o l’electricista trist que acaba de ser pare. Però, per damunt de tot, és el lloc on planaran les frases contundents de la tieta-àvia i les seves històries de llevadores que van a peu travessant muntanyes gelades per assistir a un part, de balenes que fan de llevadores de les altres balenes, de la superioritat de les ovelles sobre els humans i, sobretot, del gran viatge de la foscor cap a la llum.
La veritat sobre la llum és un cant a la vida i a la recerca constant de l’ésser humà per trobar la llum. Una història sobre la senzillesa de “néixer, morir i, entremig, capejar unes quantes tempestes”.
Publicat dins de Català, Teatre
Deixa un comentari
Dol perinatal
Extret de VilaWeb el 17 d’abril del 2025
Lluc Salellas visibilitza el dol perinatal explicant la mort sobtada del seu fill
El batlle de Girona, Lluc Salellas, ha fet pública la mort del seu fill no nat set dies abans de les quaranta setmanes d’embaràs. Salellas ho ha explicat a les xarxes socials amb la voluntat de visibilitzar el dol perinatal, socialment força menystingut fins ara. “Aquest dimarts 15 d’abril moria l’Ovidi, el nostre fill, a la panxa de la seva mare. Ho feia set dies abans d’arribar a les 40 setmanes, de manera inesperada, imprevisible i massa injusta”, ha explicat. “Som uns d’aquells pocs casos que passen de tant en tant i que fins fa poc eren coberts de silenci i de tabú. Som avui protagonistes d’un immens dol perinatal. Un dol i un dolor que abraça la immensitat del mar. D’Empúries a Grècia i més enllà. En un tres i no res, la vida es capgira com un mitjó, tot perd el sentit i la boira ocupa un espai que fins ara era de somriure, esperança i anhel de fer créixer la família, la nostra petita comunitat”.
“El naixement de l’Ovidi –ja sense batec– ha sigut aquest mateix 15 d’abril, el mateix dia que va néixer la seva àvia Glòria, amb qui no es podran conèixer, per raons òbvies. Cap dels dos resta amb vida. Tots dos la vida ens els ha pres massa aviat. Quina merda”, continua el missatge. “Fa poc més de 24 hores de tot plegat i encara no sabem on posar cada sentiment, com alçar-nos després de la devastació, però si ho sabrem fer serà gràcies, sens dubte, a l’acompanyament de la Déborah, la Llívia i l’Anna Maroto, que ens han fet costat durant tot l’embaràs i ahir van deixar les vacances per ser al nostre costat i acompanyar-nos en un part que, malgrat tots els malgrats, va ser preciós, com ho és el mateix Ovidi. Gràcies també a la família i als amics pel suport. Tota la desconfiança vers la vida que ens ha portat la mort de l’Ovidi, ens l’han tornat elles. Gràcies, Anna, Llívia i Deborah i a tot l’equip del Trueta que ens ha acollit aquestes hores. Gràcies a totes les mostres de suport rebudes. Gràcies Ovidi per aquestes 39 setmanes de fer-nos tenir unes il·lusions precioses. Encara que sigui des de la panxa, hem viscut molts moments genials plegats. Sempre més sereu quatre germanes, i l’Ovidi hi tindrà el seu espai malgrat que no podrem gaudir del seu somriure, ni del seu plor, ni de la seva mirada! Ovidi Salellas i Tomas, ets etern! Descansa en pau, fill meu”.
Publicat dins de Obituari
Deixa un comentari
“Gràcies”, “no es mereixen”: agraïments i respostes en català
Extret de VilaWeb- 11 d’abril 2025 – Jordi Badia i Pujol
“Gràcies”, “mercès”… “De res”, “no es mereixen”… El català té unes quantes fórmules per a expressar l’agraïment. N’hi ha que són aptes per a tots els registres i n’hi ha que són més aviat elevades, símbol de distinció.
L’agraïment
Els mots d’agraïment més habituals són “gràcies”, “moltes gràcies” i “mercès”, però també “agraït” (o “agraïda”) i “molt agraït” (o “molt agraïda”). Quan ens han fet un favor, també podem dir “Déu us ho pagui” (o “Déu t’ho pagui”).
La llengua també ens forneix fórmules de registre més elevat, adients per a àmbits més distingits, com ara “tantes gràcies” “grans mercès” i “galants mercès”.
Quan ens feliciten pel sant o l’aniversari, la resposta a “per molts anys” pot ésser “gràcies, en vida teva” (o “en vida vostra”).
Caldria evitar “mil gràcies” (que sembla copiada del castellà) i “merci” (copiada del francès).
Els verbs que expressen l’agraïment són donar les gràcies i regraciar.
La resposta a l’agraïment
Per a respondre a l’agraïment, la fórmula més corrent és “de res”, però també podem dir “no es mereixen” i “no s’ho val”. I, encara, en un registre més elevat, “a Déu sien dades” (o “a Déu siguin dades”).
Caldria evitar “no hi ha de què”, que és un calc.
Retrucs i respostes iròniques
En l’agraïment i la resposta es pot establir un diàleg, que anomenem retruc. El més conegut és aquest:
—Gràcies. —Vostè les té totes. —Les que a vostè li sobren.
Però la Paremiologia catalana comparada digital (de Víctor Pàmies) ens en forneix algun de més llarg:
—Gràcies. —Les gràcies les té vostè. —No, vostè les té totes. —Això és favor que vostè em fa. —Això no és favor: és justícia.
Finalment, hi ha expressions iròniques, d’aquells que reben un agraïment per una feina, però s’estimarien més que la hi paguessin amb diners. Vegem-ne dues. La primera, originària del País Valencià i la segona, de les Illes:
—Gràcies! —En la butxaca me les alce [alçar vol dir ‘guardar’, en aquest cas].
—Gràcies! —Un ca se’n va morir, de gràcies [l’explicació d’aquesta resposta la trobareu al diccionari Alcover-Moll].
https://www.vilaweb.cat/noticies/tinc-gana-menjat-una-cama-retrucs-mes-populars-catala/
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
8 d’abril: memòria, cultura i lluita
Extret de L’independent de Gràcia – núm 1013 – abril 2025
Ricard Valentí
Un any més arriba el 8 d’abril, una de les dates més assenyalades al calendari dels gitanos i gitanes: se celebra el Dia internacional del poble gitano. El 8 d’abril és, arreu del món, un dia assenyalat per reconèixer la cultura, la història i les lluites del poble gitano, celebrar la seva rica herència cultural i reivindicar la defensa dels drets. Perquè la història i la cultura del poble gitano són una part integral del mosaic multicultural de la nostra societat. A més, la celebració del 8 d’abril s’emmarca enguany en l’Any del Poble Gitano.
Per a mi, el 8 d’abril és un dia molt atrafegat, encadenant actes i celebracions arreu de la ciutat. Però per a mi, el 8 d’abril és, sobretot, un dia reivindicatiu i per recordar. Per recordar que el Dia internacional del poble gitano se celebra en aquesta data perquè el 8 d’abril de 1971 va tenir lloc el 1r Congrés Mundial Gitano a Chelsfield (Anglaterra). Allà va ser on es va instaurar la bandera gitana (blau sobre verd, amb una roda de carro vermella) i l’himne internacional del poble gitano Gelem, gelem (que significa vaig caminar), compost per Žarko Jovanović, supervivent d’Auswitch, i que va cantar Raya Rudikova, una gitana russa també supervivent d’aquest camp de concentració. És per tot això que, més que un dia festiu, per a mi és un dia reivindicatiu i crec que és important que tothom conegui el que commemora el 8 d’abril. Aquest any, com ja fa més de 10 anys que fem a Rromanipe’s divendres dia 4 posarem una paradeta a la plaça de la Vila per informar tothom que s’hi acosti del que se celebra el 8 d’abril i dels actes que es fan per commemorar aquest dia. A banda d’informar, també farem un taller de rumba amb els graciencs Rumba y Son.
El mateix 8 d’abril hi haurà actes a l’Ajuntament de Barcelona, al Palau de la Generalitat i al Parlament de Catalunya per commemorar el dia. A banda d’això, aquest any el Consell Municipal del Poble Gitano celebrarà el 8 d’abril a la plaça de Catalunya. Així, a partir de les 19 h la cèntrica plaça barcelonina acollirà diverses activitats, començant per la lectura d’un manifest que donarà el tret de sortida a actuacions de música com la rumba catalana de Pedrito, nascut a Gràcia. D’altra banda, un any més hi haurà un moment per recordar els gitanos que van morir a l’Holocaust amb un acte al riu Besòs on es llançaran a l’aigua flors, roses, pètals i espelmes en la seva memòria.
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
Germanet/Minyan
És el títol del llibre publicat el 2023, escrit amb la veu d’Ibrahima Balde i les mans d’Amets Arzallus Antia. Narra la història de l’Ibrahima, un jove que va nèixer a Guinea Conakry i que va haver de marxar de casa seva per anar a buscar el seu germà petit, el Germanet, a Líbia. Al final el protagonista arriba a Irun i coneix a l’Amets, i quan li explica la seva epopeia es queda corprès de la història i ens la regala a nosaltres.
És impossible no plorar durant la lectura d’aquest llibre. Però no només per la cruesa d’aquesta odissea travessant fronteres, deserts i oceans. També, i sobretot, per la manera com està explicada: amb una mirada ingènua, castigada, arravatadament poètica i, al capdavall, única. La mirada de qui ha patit enormement i, tanmateix, té el poder de convertir el patiment en una cosa útil. En una cosa plena, fins i tot, de bellesa.
Abans dels escriptors estan les persones. Abans de les novel·les, les històries. Abans de les impremtes i els llibres, les cròniques i els mites al voltant de la foguera. Germanet és literatura viva, pel que té de vivencial i humà, però també pel que té de popular i oral. La trobada entre l’Amets i l’Ibrahima no és només la trobada i la possibilitat de fruit entre dues persones sensibles. És, també, la suma de dues cultures i de dues poètiques. Som com ens expliquem. La nostra cultura és, també, com sentim el que vivim. Ells estaven destinats a trobar-se i a entendre’s: per molt lluny que creixessin l’un de l’altre, eren a prop. D’aquesta trobada, d’aquesta conversa, d’aquesta oralitat, d’aquesta cultura popular feta sentiment, vida i paraula, neix aquest llibre i es forja, també, la seva amistat.
«Un relat de supervivència i d’amor narrat amb la força magnètica de l’oralitat.» M. Orriols
«El món podria ser millor si tots llegíssim la història de l’Ibrahima.» J. Evole
«Aquesta és una gran història perquè parla d’una tragèdia que vivim cada dia. Per què els governs miren sempre a una altra banda?» M del Mar Bonet
PD: Dedicat a totes les persones que han passat per aquest calvari, com l’Ibrahima. I que m’ha permès descobrir el sofriment que hi ha rere de cada persona mmigrant que inicia el viatge, alguns arriben a les nostres costes, i caminen pels carrers dels nostres pobles i ciutats.
També dedicat a l’Ortrud que el va recomenar.
Publicat dins de Lectura recomanada, Viatges
Deixa un comentari
Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom
Extret de VilaWeb – 21 de març 2025 – Jordi Badia i Pujol
El cabal lèxic del català –com el de qualsevol llengua viva– és molt ric. Tanmateix, essent com és una llengua minoritzada, es troba amb una dificultat interna especial: hi ha una gran quantitat de mots que són habituals en un parlar determinat i que, en canvi, són desconeguts en els altres.
Fa uns quants mesos vam veure una petita mostra de paraules que es fan servir correntment a les Illes i que són desconegudes per molts parlants de la resta del país. Avui en veurem una vintena que són pròpies del País Valencià.
N’hem exclòs mots que són emprats en algun altre dialecte, com ara banyar (‘mullar’), calces (‘mitges’), corder (‘anyell’), despús-ahir (‘abans-d’ahir’), escurar (‘rentar els plats’), fem (‘escombraries’), granera (‘escombra’), poal (‘galleda’), torcar (‘netejar, eixugar’) i xiquet (‘nen’); i també variants formals, com ametla i colp.
Heus ací vint mots propis del País Valencià que tothom hauria de saber:
- bac (‘caiguda forta’ o ‘cop violent’)
- balafiar (‘malgastar’)
- coent (‘xaró, cursi’)
- comboi (‘gresca, activitat festiva’)
- creïlla (‘patata’)
- debades (‘de franc’)
- desdejunar (‘fer la primera menjada, lleugera’)
- desficaci (‘disbarat’)
- eixir (‘sortir’)
- enjorn (‘d’hora’)
- espill (‘mirall’)
- esvarar (‘relliscar’)
- llaurador (‘pagès’)
- oratge (‘temps atmosfèric’)
- puntelló (‘puntada de peu’)
- reballar (‘llançar violentament’)
- roig (‘vermell’)
- trellat (‘raó, fonament lògic’)
- vesprada (‘horabaixa, tarda’)
- xic (‘noi’)
Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut d’Esperança Camps i Josep Albinyana.
En voleu saber més?
—Els parlars catalans (manual de referència, de Joan Veny).
Publicat dins de Català
Deixa un comentari
Mar i terra plana
Pel ventijol besada,
la mar, sota la llum del sol, tremola,
i la terra al costat emmantellada
d’una intensa verdor tota enflorada
al vaivé de la mar riu i es bressola.
En aquests jorns de dolç encantament,
a la vista li apar, enlluernada,
que ha baixat a la terra el firmament.
Albert Salvador
(1868-1944)
Publicat dins de Albada, Poemes
Deixa un comentari
La catifa voladora 