Ha mort Astrud Gilberto, la cantant brasilera, que va triomfar casualment el 1963 cantant anònimament la Garota d’Ipanema.
Astrud Gilberto va acompanyar al seu marit Joao Gilberto a uns estudis de NovaYork per gravar una versió del tema, ja molt popular al seu país des que Vinícius de Moraes i Antônio Carlos Jobim el van escriure i gravar per primer cop el 1962. Durant l’enregistrament Jobim i Gilberto van proposar a Astrud que cantés algunes de les estrofes de la cançó, tot i que no tenia experiència. Quan es va publicar l’àlbum el seu nom no apareixia enlloc i tothom volia saber qui era la Garota d’Ipanema del disc. Quan es va fer pública la seva identitat l’èxit de la seva interpretació la va catapultar a la fama en l’era d’or de la música brasilera i la bossa nova.
Per sort la seva veu ens va deixar una de les cançons més icòniques dels anys seixanta.
Rambla Catalunya: avui, un dels carrers més aromàtics i afrancesats de Barcelona. Els til·lers són presents amb tota la seva carga aromàtica, desprenen una flaire de primavera elegantíssima, sorprèn veure la gent tant contenta, serà la atmosfera perfumada?
Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s’ullprèn i té delit del bany: que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l’onada del mar sempre riu, Primavera d’hivern – Primavera d’istiu. I tot és Primavera. i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l’heu demanada. I si l’heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. -Avui demà i ahir s’esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Joan Salvat Papasseit L’irriador del port i les gavines, 1921
Nunca es tarde para empezar de cero, para quemar los barcos, para que alguien te diga: -Yo sólo puedo estar contigo o contra mí.
Nunca es tarde para cortar la cuerda, para volver a echar las campanas al vuelo, para beber de ese agua que no ibas a beber.
Nunca es tarde para romper con todo, para dejar de ser un hombre que no pueda permitirse un pasado.
Y además es tan fácil: llega María, acaba el invierno, sale el sol, la nieve llora lágrimas de gigante vencido y de pronto la puerta no es un error del muro y la calma no es cal viva en el alma y mis llaves no cierran y abren una prisión.
Es así, tan sencillo de explicar: -Ya no es tarde, y si antes escribía para poder vivir, ahora quiero vivir para contarlo.
Les persones que pateixen el trastorn bipolar poden experimentar canvis extrems que van des d’un estat emocional eufòric fins a episodis de depressió passar de mania o hipomania a depressió. (Foto: Freepik)
UOC-NEWS – 27/03/2023 – Beatriz González
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que quaranta milions de persones pateixen trastorn bipolar, una patologia que, si no es tracta, pot implicar conseqüències molt greus. Com explica Enric Soler, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquest trastorn provoca alteracions de l’estat d’ànim sobtades i sense causes objectives que les justifiquin, canvis extrems que van des d’un estat emocional eufòric fins a episodis de depressió. I resulta “especialment cruel perquè afecta greument el seny i la capacitat de relacionar-se socialment, a més de provocar trastorns del son i influir seriosament en la capacitat de pensar”.
No obstant això, segons els experts, és un dels trastorns mentals greus més banalitzats. Tant que gran part de la societat l’associa a simples canvis d’humor o a caràcters inestables, obviant el sofriment que comporta aquesta patologia, que és una de les principals causes de discapacitat arreu del món.
Aquests són alguns mites falsos sobre el trastorn bipolar:
1- Qui passa de l’alegria a la tristesa en poc temps és bipolar. Segons adverteixen els experts, al llarg d’un dia, qualsevol persona pot passar per diferents estats d’ànim. Però experimentar emocions positives i negatives en curts períodes de temps no és el mateix que patir un trastorn bipolar. Aquest trastorn implica episodis maníacs o hipomaníacs i depressius.
“En el dia a dia podem fluctuar entre la tristesa i l’alegria; són emocions sanes que van unides a conductes funcionals, la qual cosa es tradueix en què el nostre acompliment diari no es veu afectat de manera greu per aquests canvis emocionals”, explica Montserrat Lacalle, també professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. “En canvi, quan parlem d’un trastorn bipolar, estem parlant de passar de mania o hipomania a depressió, estats que no són funcionals ni sans perquè el patiment de la persona és molt elevat i les conductes dels que els experimenten són disfuncionals. Hi ha problemes en el desenvolupament quotidià del dia a dia. A més, el canvi entre aquests episodis no es dona en qüestió d’hores ni és desencadenat per factors fàcilment identificables, com sí que pot succeir en el dia a dia d’una persona sana que passa de l’alegria a la tristesa”, indica.
Hi ha diversos graus de trastorn bipolar. El trastorn bipolar I provoca, almenys, un episodi maníac prou important per interrompre una vida quotidiana normal i diversos episodis depressius amb certa regularitat, recorda Enric Soler. El trastorn bipolar II presenta episodis depressius més greus i algun episodi maníac esporàdic. I el trastorn ciclotímic es caracteritza per patir simptomatologia d’episodis hipomaníacs i depressius menys duradors i intensos, però en un període relativament llarg de temps (entre un i dos anys).
2- Els estats eufòrics són moments de genialitat. Una de les característiques del trastorn bipolar és que provoca els citats episodis maníacs o hipomaníacs, que gran part de la societat relaciona amb estats de genialitat i positivisme. Però la realitat és diferent. Els símptomes maníacs consisteixen en un estat d’ànim “anormal i persistentment elevat, expansiu, amb idees d’omnipotència i invulnerabilitat, que es manifesta la major part del dia almenys durant una setmana i que també pot anar acompanyat d’irritabilitat”, explica Enric Soler.
“Qui el pateix experimenta un augment de l’autoestima, sentiments de grandesa, disminució de la necessitat de dormir, verborrea, sensació que els pensaments van a gran velocitat, fugida d’idees, dificultats de concentració, hiperactivitat dirigida a un objectiu (laboral, social, sexual, etc.), compres compulsives i gresques desfermades que posen en risc el mateix subjecte o inversions de diners massa arriscades”, especifica el professor col·laborador de la UOC.
A més, afegeix que aquesta simptomatologia es produeix sense el consum de drogues o medicaments, de manera natural. En el cas que es tracti de fases hipomaníaques, la diferència és que tots aquests símptomes es manifesten durant menys temps —un màxim de quatre dies— i que pot ser que no es donin tots, però sí almenys quatre. És a dir, és una espècie d’episodi maníac menys greu, però que altera igualment el dia a dia de la persona que el pateix, provocant grans sentiments de culpabilitat una vegada passada la fase.
Respecte dels episodis de depressió que experimenten els maníacs, es caracteritzen perquè es manifesten durant un període de dues setmanes. En aquest temps “l’estat d’ànim es manté deprimit durant la major part del dia, gairebé tots els dies, amb sentiments de tristesa, buit interior, incapacitat per sentir plaer, pèrdua de pes sense causa objectiva que ho justifiqui, pèrdua de la gana, insomni o hipersòmnia, agitació o retard psicomotor observable pels altres (sense ser una experiència subjectiva), cansament, sentiments d’inutilitat o de culpabilitat excessiva, gairebé delirant”, explica Soler. També són freqüents la incapacitat de concentració i els pensaments de mort recurrents, l’intent de suïcidi o l’existència d’un pla per dur-lo a terme.
3- No és una patologia greu. Un dels aspectes que més sorprèn els experts és que, tractant-se d’una patologia que pot portar conseqüències molt greus, es parli d’ella amb superficialitat, associant-la a persones narcisistes o controladores. Com recorda Enric Soler, el trastorn bipolar és un dels trastorns mentals que causa més sofriment a la persona que el pateix, ja que “invalida les seves capacitats per dur a terme les activitats de la vida diària més senzilles”.
A més, és freqüent que les relacions de les persones amb trastorn bipolar es danyin i els resulti difícil conservar una rutina laboral o familiar. “Els símptomes que pateixen influeixen poderosament en les seves relacions familiars o de parella, en el fracàs acadèmic i en la incapacitat per poder mantenir una ocupació”, afirma. De fet, és una de les malalties amb major risc de suïcidi, “un gran tabú del qual no es parla. Una societat que no cuida la seva salut mental és una societat malalta. No és casualitat que a Espanya estigui augmentant la taxa de suïcidis de manera alarmant”, sosté Soler.
4- Es pot curar. Encara que, com explica Montserrat Lacalle, no tots els pacients presenten aquesta patologia de la mateixa manera, “és cert que és una condició crònica. Un pacient amb aquest diagnòstic no es cura”, adverteix. No obstant això, els símptomes que presenta sí que es poden pal·liar amb tractament i es pot aconseguir que porti una vida el més normalitzada possible. D’aquest tractament, i de la mena de trastorn bipolar que es pateixi —ja que hi ha grans diferències entre les persones afectades segons la freqüència dels canvis entre els estats maníac o hipomaníac i depressiu— dependrà que pugui portar una vida funcional o no.
5- Es tracta únicament amb fàrmacs. Com expliquen els experts, el trastorn bipolar es tracta amb psicofàrmacs estabilitzadors de l’estat d’ànim, antipsicòtics, antidepressius i/o antidepressius antipsicòtics, l’objectiu dels quals és estabilitzar l’estat d’ànim. “La medicació pot ser diferent en funció de la problemàtica de cada pacient i del grau en què la necessiti”, recorda Montserrat Lacalle. “Però tot això s’ha de combinar amb psicoteràpia. La teràpia psicològica és fonamental. A més, en alguns casos també hi ha psicoeducació dels propis pacients i de les famílies perquè sàpiguen identificar els símptomes que apareixen abans d’una fase maníaca o depressiva”, assenyala la professora col·laboradora de la UOC.
Així és com es coneix a la Tina Turner, la reina del rock i la dama del soul. Una dona forta, avançada al seu temps, amb una veu privilegiada, amb uns moviments i coreografies espectaculars…
Ahir a la nit em va colpir la mort de Tina Turner als 83 anys, un referent musical de la meva infantesa i joventut. Recordo escoltar Mary proud de Creedence Clearwater Revival a la ràdio, What’s love got to do with it, o We need anoher hero o The Best al cassette del cotxe quan pujava a Ripoll, de les festes a la masia: cap d’any, carnaval, aniversaris. De com poc a poc vaig anar descobrint la seva vida… la lluita per la integritat com a artista i dona.
Del francès bicyclette, mateix significat, de l’anglès bicycle, paraula amb què l’inventor britànic J.I. Stassen va patentar una bicicleta millorada el 1869. En aquella època ja feia força anys que existien les bicicletes, però no acabava de consolidar-se cap dels noms proposats, com ara velocípede, draisina (del nom de l’enginyer alemany K.F. Drais von Sauerbronn [1785-1851], que l’inventà el 1816) o boneshaker (literalment, ‘sacseja ossos’).
El 18 de maig de 1968 era dissabte. A París aquella setmana la vaga general d’estudiants i treballadors havia portat el govern i el règim a un pas de caure. A Txecoslovàquia Alexander Dubček acabava d’anunciar el seu programa de reformes democràtiques, l’anomenada “Primavera de Praga”, amb què obria una esperança inèdita a l’altra banda del teló d’acer. A la Ciutat de Mèxic els estudiants de la UNAM ja havien començat les protestes que van acabar amb la matança olímpica de Tlatelolco i als Estats Units l’assassinat a l’abril de Martin Luther King havia desencadenat una reacció nacional de protestes i violència racial que acabà estenent-se a més de cent ciutats. Al Vietnam, epicentre de tantes i tantes coses aleshores, s’havia engegat el mes abans l’ofensiva del Tet i ja poca gent dubtava que la totpoderosa Amèrica acabaria derrotada pel Viet Cong.
Aquell 18 de maig a Madrid milers d’estudiants omplien el vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense. Molts s’hi havien colat, però els qui havien pagat s’havien gastat vint-i-cinc pessetes per escoltar Raimon. El cantant només tenia vint-i-set anys i aquell dia es trobava cara a cara amb més de sis mil assistents que hi anaven per a cantar –cantar en català a Madrid– les seues primeres cançons, convertides en emblema contra una dictadura que tardà encara molts anys a desaparèixer –si és que avui ja ha desaparegut. El recital va acabar amb un Raimon poderós cantant més enllà de les seues forces el “Diguem no!” i amb milers de persones irrompent a l’exterior electrificades i tallant la via pública fins al carrer Princesa de Madrid, plenes de la llibertat que el cantant de Xàtiva els havia posat al cor. Ells no ho sabien, aleshores, però entre els cotxes aturats i envoltats de manifestants hi havia el d’una espantada Sofia de Grècia que, anys després, ho va explicar encara tremolant de por.
Poc temps després, Raimon va escriure “18 de maig a la Villa“, una de les seues cançons més conegudes, un himne que conté aquests versos, tan encertats com inoblidables: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per a viure.” La lletra encara avui esborrona molta gent. Perquè és la pura veritat i perquè som molts que ho hem viscut, això, que sentir-nos lliures ens dóna més forces, en la pròpia pell.
La catifa voladora 