Clara lluna d’aquest mes d’abril. A cada balconada la palma beneïda el diumenge de Rams, a totes les finestres el llorer enemic de llamps i calamarsades. Ja s’havia deixat l’hivern endarrera, i els brancatges es vestien d’un borrissol que creixia amb rapidesa i es transformava aviat en el verd de la fulla tendra, nunci del bon temps. Encara eren fresques les nits, amarades de serenor, podrides d’estrelles. La llum obsessiva de la lluna s’ajaçava i resplendia damunt les teulades, el rocam s’escalfava al sol. Ja hi havia arreu xisclets de falciots i orenetes. Volades de gafarrons i grives, de pinsans, de passerells i caderneres. Enmig dels sembrats, els colors dels blauets i de les Roselles. Avançada de fruites i cireres primerenques, de pinyol gris, àcides, alguna ja corcada. La blancor de les flors de les pomeres s’enfilava per turons i marges, l’aire tenia a l’entorn esgarrifances de vellut. La tavella del pèsol queia, curulla de gra, i relliscava pels planters d’escarola groguenca. El gall cantava la història de tres negacions. I passava amb pompa, solemnial i majestuosa, la Setmana Santa.

Salvador Espriu de la novel·la Laia