Avui fa 50 anys moria la poeta Clementina Arderiu (Barcelona, 1889 – 1976).

Va néixer en una família d’argenters, però va decidir no continuar l’ofici familiar i dedicar-se plenament a l’art. Es va casar amb el poeta Carles Riba, una figura molt influent, i això ha fet que sovint la seva obra s’hagi llegit de manera parcial o reduccionista. Durant molts anys, s’ha interpretat que la seva poesia només expressava la felicitat de ser dona, esposa i mare.

El nom

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m’era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me’l retreien:
“Quin nom més bonic!
–deia alguna d’elles–,
però no t’escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l’enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s’enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
–jo mateixa el deia–
ara m’és honor
i m’és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l’amat
em canta a l’orella,
i entra en els recers
de l’ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

(Del llibre Cançons i elegies)