Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

5. Txuktxi (Sibèria)

El txuktxi, parlat a l’extrem nord-est de Sibèria, mostra una peculiaritat poc habitual: la llengua distingeix entre la parla dels homes i la de les dones. Alguns sons i formes verbals canvien segons el gènere de qui parla, una reminiscència d’un antic tabú lingüístic.

A més, el txuktxi té un sistema d’incorporació verbal molt ric: en una sola paraula es poden combinar subjecte, objecte i acció, de manera que una frase com “l’home caça el ren” pot reduir-se a un sol mot llarg i complex. Aquesta característica és comuna en unes quantes llengües indígenes del nord d’Àsia i d’Amèrica.

6. Turc

El turc és una llengua viva i moderna amb més de 80 milions de parlants, però la seva estructura gramatical continua essent una meravella de coherència i lògica interna. És aglutinant, és a dir, afegeix sufixos successius per a indicar persona, temps, mode, negació o direcció.

La cosa que més sorprèn és el sistema d’evidencialitat, compartit amb llengües com el quítxua: el verb indica si el parlant ha vist l’acció, si l’ha sabuda per un altre o si la dedueix. Dir “ha plogut” no és igual si ho heu vist vosaltres o si us ho han explicat.

Aquest matís fa del turc una llengua d’una precisió gairebé filosòfica, capaç de marcar la posició cognitiva del parlant.

7. Quítxua (Andes centrals)

Parlada per milions de persones a Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia, el quítxua és la llengua que mostra més clarament com la gramàtica pot reflectir una cosmovisió. A més de l’evidencialitat (saber d’on prové la informació), el quítxua és una llengua agregadora de relacions: cada sufix indica no sols el temps o la persona, sinó també l’actitud del parlant envers allò que diu.

Per exemple, una mateixa frase pot dir “ho he vist” o “ho sé perquè m’ho han explicat”, amb formes completament diferents. Té també un ús poètic molt desenvolupat: en moltes comunitats, la manera de parlar amb respecte o afecte implica afegir sufixos diminutius o afectius a noms i verbs.

El quítxua és avui una llengua oficial al costat del castellà a Bolívia i el Perú, i és un símbol de la supervivència cultural dels pobles andins.

8. Basc (País Basc)

El basc és una excepció total a Europa: no pertany a cap família lingüística coneguda. És una llengua aïllada del tot, que ha sobreviscut d’ençà de temps anteriors a la romanització. La seva sintaxi ergativa –en què el subjecte d’un verb transitiu es marca de manera diferent que el d’un verb intransitiu– la fa radicalment diferent de les llengües veïnes.

No distingeix masculí i femení i té una conjugació verbal que inclou informació sobre tots els participants de l’acció (subjecte, objecte directe i indirecte). Això permet frases molt precises i condensades.

El basc és, a més, un exemple reeixit de revitalització: en poques dècades ha passat de ser marginal a tenir presència en l’educació i els mitjans.

../..