Extret de : https://taller.iec.cat/jardins/veure_jardins_un.asp?id_jardins=7

Els claustres dels convents i esglésies medievals simbolitzaven la representació del Paradís. Habitualment eren estructures obertes annexes a l’església. La part central estava sempre enjardinada, amb un punt d’aigua central d’on sortien quatre camins ortogonals que simbolitzaven els rius de l’Edèn.

El claustre de la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona tal com es conserva ara, va ser construït durant els segles XIV I XV.  Hi van participar diferents mestres d’obres però van ser Bartomeu Gual i Andreu Escuder els que van realitzar els treballs més importants. Bartomeu Mas els va rellevar en el càrrec l’any 1463, acabant els aspectes més secundaris de l’obra ambels  altres mestres que el succeïren. 

En el claustre sempre va existir un jardí claustral. Segons els estudis de Joan Bassegoda i Nonell, el viatger alemany Hyeronimus Münzer en la seva visita a Barcelona a finals del segle XV ja va descriure el jardí en el seu llibre Itinerarium Hispanicum (1494-1495). Münzer indicà que hi havia plantats tarongers, llimoners i xiprers de manera semblant a la majoria dels edificis públics medievals. El 1823 el viatger anglès Henry Swimburne escriu en el seu llibre Picturesque tour through Spain que va quedar meravellat de la quantitat d’ocells que va veure exposats en gàbies en el claustre de la catedral, tots cuidats per un canonge ornitòleg. Una altra descripció del jardí la va fer l’arquitecte anglès George Edmund Street, que va estar a Barcelona el 1864. El descriu com “un pati ple de flors, tarongers i tres fonts”: la de la glorieta, la de l’estany de les oques i una tercera al centre del claustre, actualment   desapare- guda, on hi havia una estàtua de Sant Jordi d’on brollava aigua per la cua del cavall. Aquesta font del centre del claustre està representada en el plànol fet per l’arquitecte Oriol Mestres l’any 1863 que també va dissenyar les reixes de ferro que tancaven el jardí del claustre que es van col·locar l’any 1866. Street publicà en el seu llibre Some account of gothic architecture un gravat on es pot observar un jardí ple d’arbustos baixos, petits arbres i un exemplar d’atzavara.

Sembla que pocs anys després els jardins del claustre es van degradar, com indiquen els dibuixos de 1868 de Lluís Rigalt que mostren el mal estat dels tarongers que encara sobrevivien. No va ser fins a 1877 quan, tal com va descriure Agustí Duran i Sanpere, es transformà el jardí substituint els tarongers per magnòlies i palmeres. La palmera era considera per els romans com a símbol de la fertilitat i la victòria. 

La font central descrita per George E. Street va ser substituïda per un avet durant el mandat del cardenal Salvador Casañas i Pagès (1901-1908), tot i que curiosament l’arbre va morir per culpa de les glaçades del 1962, mentre que palmeres i magnòlies van sobreviure.

Hi han molts simbolismes lligats al claustre de la catedral. Hi viuen permanentment tretze oques que simbolitzen el martiri que va sofrir Santa Eulàlia, una nena de Sarrià de tretze anys, que l’any 304 d.C. va rebre tretze tortures pel fet d’haver confessat davant del magistrat de Barcelona que era cristiana. Les oques també feien una funció de vigilància, perquè abans el claustre formava part dels carrers de Barcelona i si algú entrava feien cridòria per avisar al vigilant del claustre que dormia a prop de la porta de Santa Eulàlia.