Aquests dies ha corregut per les xarxes aquest text, i el vull compartir amb tothom que s’enlaira a la Catifa Voladora. Jo no en soc l’autora.

És de nit. El silenci cau sobre el poble com una manta espessa, però dins de casa la llum d’un llumet vell il·lumina un llibre obert. El teu avi el llegeix a mitja veu, perquè a fora no es pot. Perquè la llengua que estima, la que ha parlat tota la vida, li han dit que no val, que no serveix, que molesta.

I tot i així, ell resisteix.

Com ho va fer la teva àvia, cantant-li cançons en català als fills mentre feia el sopar. Com tants avis i àvies d’arreu del país que van mantenir viva la flama quan tot semblava condemnat al silenci. Perquè quan parlar la teva llengua es converteix en un acte de desobediència, cada paraula és una victòria.

I entre aquelles parets humils, s’hi recitaven versos de Salvador Espriu, que ens va recordar que “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, o paraules de Miquel Martí i Pol, que ens deia: “Vull parlar amb la meva llengua, dir qui sóc, d’on vinc, i cap on vull anar.” No només eren poetes; eren resistents de la paraula.

Mercè Rodoreda escrivia les seves meravelles des de l’exili, mentre Pere Calders amagava l’humor i la crítica dins de contes aparentment innocents. Joan Fuster, des del País Valencià, ens advertia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.”

Ells van escriure, mentre els nostres avis van defensar la llengua amb la vida quotidiana: parlant-la encara que fos a cau d’orella, ensenyant-la sense llibres, passant-la de mà en mà com si fos un tresor prohibit.

I ara som nosaltres. Ara és la nostra veu la que pot trencar el silenci. Ja no ens ho impedeixen amb lleis, però ens ho enterren amb indiferència, amb pressions subtils, amb menyspreu disfressat de comoditat.

Però cada vegada que decideixes parlar català, amb un amic, amb un desconegut, amb un infant, estàs honorant aquell avi que no es va deixar doblegar. Estàs donant sentit a tots els llibres escrits sota censura. Estàs plantant cara a la por, la vergonya i la renúncia.

Parlar català avui no és només un dret, és un homenatge. És continuar una cadena que ens uneix amb aquells que van lluitar en silenci perquè avui tu i jo poguéssim parlar en veu alta.

No deixis que es perdi. No deixis que sigui només un record.

Parla. Llegeix. Escriu. Estima.
I fes-ho en la llengua que et fa ser qui ets.