Existeixen diverses denominacions de la llengua minoritària que es parla a la zona de Tolosa del Llenguadoc: provençal, occità, llengua d’Oc.

El seu origen es remonta a l’Edat Mitjana, quan França estava dividida en dues zones lingüístiques clarament diferenciades: al nord es parlava la llengua d’Oïl i el sud la llengua d’Oc. Ambdues eren llengües romanç, la primera va generar l’actual llengua francesa mentres que la llengua d’Oc va derivar a l’occità i va ser usat fins la pèrdua del poder polític de Tolosa front la corona de francesa. Poc a poc el francès va anar guanyant terreny a l’occità fins quedar reduït als territoris en els que actualment encara es parla: Provença, Llenguadoc, Gascunya, Llemosi i Auvèrnia.

Una característica de l’occità és que va tenir una varietat parlada no uniforme, senzilla i rudimentària i una altra literària homogènia, culta i amb prestigi, que és la que ha estat coneguda amb el nom de provençal. Aquesta varietat poètica va exigir l’elaboració d’una fraseologia i lèxic propis per l’expressió lírica. Aquest fet va va propiciar un distanciament entre la llengua del poble i la prosa ordinària. Per aquest motiu els trobadors van tenir la necessitat d’homogenitzar i fixar aquesta llengua poètica. D’aquesta necessitat va néixer Donatz provenzal de Faidit, la primera gramàtica d’una llengua romanç. Hi ha varietats dialectals de l’occità que corresponen al pla fonètic i al morfològic, mentre que la sintaxi i el vocabulari són pràcticament iguals.

Actualment l’occità és parlat per col·lectius minoritaris i lligats a moviments socials independistes occitans. Aquests grups promouen l’ús de la llengua a escoles, teatres, llibres, mitjans de comunicació…

Tot i que la presència de l’occità és anecdòtica a Tolosa, és visible al carrer, amb els rètols dels noms dels carrers, explicacions a edificis oficials, palauets, esglésies, ponts… al metro a les estacions i poc més.

Dedicat al Pascal que defensa la llengua: parlant-la a les seves filles.