··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

6  La Informàtica entra al període històric

Arribem a l’any 1970 —i es produeix el fet més important dels darrers temps. En aquell moment hi havia plantejat un problema fonamental, de la resolució del qual depenia el futur d’aquestes màquines de què hem estat parlant. Si el problema no es resolia bé, tot aquell sistema quedaria empantanegat. Si es trobava la solució adient, el progrés seria immens —i la informàtica passaria de la prehistòria a la historia.

L’home només pot assimilar una informació si se li presenta de forma que pugui ser admesa per algun dels seus sentits. Per tant, els resultats dels processos comptables i administratius de les màquines de targetes i ordinadors (amb cintes i dispaks) anteriors a 1970, havien de ser presentats sempre en paper escrit, amb caràcters alfabètics i nombres del sistema decimal. Així mateix, el subministrament de dades als ordinadors havia de ser feta a partir de documents escrits —per persones físiques— a mà o amb màquina d’escriure. Posteriorment, quan foren introduïts els dispaks i les cintes magnètiques, les dades s’hi enregistraven directament, sense haver de perforar targetes.

Però amb l’ús cada vegada més intens d’aquests dispositius de memòria externa aparegué un greu problema. L’antiga targeta perforada, amb la traducció de les seves dades a la vora superior, era llegible per qualsevol empleat. Qualsevol persona tenia accés directe a les dades de la targeta: bastava buscar-la al fitxer, extreure-la manualment d’entre les altres, fer-la nova, rectificar-la, substituir-la per una altra de corregida, etc. Tot era factible; hom podia tractar un fitxer de targetes com si fos un fitxer clàssic de fitxes. Però, amb la introducció de les cintes magnètiques i dispaks, tot això que acabem de dir era impossible. L’empleat no sabia el que hi havia enregistrat a la cinta! L’home no té un sentit elèctric, per exemple, a la punta del dit, que li permeti conèixer, llegir, assabentar-se del contingut de la cinta magnètica o del dispak, directament. Això implicava que calia fer passar freqüentment les dades a la impressora per conèixer la informació continguda en una cinta o un dispak. En molts casos de dades importants, en què calia tenir la seguretat que eren correctes, era imprescindible fer llistes i més llistes i repassar-les.

Ho explicarem amb un exemple senzill. Suposem que tenim en una cinta magnètica una llarga llista de noms i adreces de clients. Cada dia ens arriben papers de nous clients i noves adreces i rectificacions d’errors d’adreces i noms contingutsen la cinta. Què fèiem abans? Cercàvem, manualment, la targeta corresponent (cal suposar que aquest fitxer de targetes estava ordenat), n’extrèiem la targeta defectuosa, en fèiem fer una de nova, la repassàvem de forma que l’error quedés corregit,la traduíem, estripàvem la vella i col·locàvem la nova al lloc de l’anterior. Tot això, amb les cintes o dispaks, esdevé impossible. Què fem ara? Enregistrem en una cintanova totes les correccions dels errors. Ordenem aquesta cinta amb el mateix criteri amb que estan ordenats els registres de la cinta mestre. Comparem les dues cintes, l’antiga, que conté tot el fitxer d’adreces, i la nova, que només conté les correccions, i es crea una tercera cinta que conté els registres següents: quan no hi ha error posa el mateix registre de la cinta vella i quan hi ha error posa el registre de la cinta correctora. Obtenim una tercera cinta total amb les correccions fetes. Això, en teoria, és perfecte però a la realitat presenta moltes dificultats a causa de la poca fiabilitat de les accions humanes. Cap operador pot assegurar que el procés ha estat fet correctament perquè no veu els registres fets a les cintes o als dispaks. Abans de fer aquest procés cal fer un llistat de la cinta dels errors, per veure si les cor- reccions són ben fetes; tot són complicacions i dificultats, manca d’automatisme, es perd temps. No cal dir que com més complex és el procés més i més dificultats hi apareixen.

Tota aquesta situació sofrí un canvi radical quan aparegueren les pantalles fluoroscòpiques, cap allà l’any 1970. La pantalla fluoroscòpica permet a l’ull humà veure directament, sense intermediaris de llistes fetes per la impressora, el contin gut de les cintes magnètiques i dispaks . Basta situar la cinta o el dispak en el lector i el seu contingut apareix a la pantalla. Es veu i es pot comprovar si és correcte o no. No calen passades intermèdies per la impressora. Si la correcció s’ha fet malament, n’hi ha prou de situar el cursor al damunt de l’error i es pot fer la rectificació immediatament, a la vista de l’operador, i aquest pot comprovar si s’ha equivocat o no.

Quan les pantalles encara no estaven en ús vaig estar apartat uns dos anys de la informàtica per motius professionals. En tornar-hi, ja hi havia en funcionament les pantalles d’accés directe a les memòries. La impressió que em van produir va ser enorme! Aquella muralla que hi havia sempre entre la dada enregistrada en una cinta o dispak i l’operador havia desaparegut. Ara, l’operador podia saber amb perfecta senzillesa què hi havia enregistrat i podia modificar-ho amb un simple toc d’uns botonets i amb el teclat de la màquina, com aquell que gira full en un llibre. Considero que aquest fet —la introducció de les pantalles fluoroscòpiques— marca el començament de la història de la informàtica. A parer meu és un fet més important que la introducció de les cintes i dispaks en substitució de les targetes perforades que s’havia fet uns anys abans. Malgrat l’avantatge tècnic de cintes i dispaks, la seva introducció representà un retrocés pel que fa a la possibilitat de saber què hi havia dintre de les memòries. L’eliminació de les targetes perforades i la introducció de les c intes i dispaks fou fonamental, però el dispositiu quedava coix. No fou fins poc després, quan s’introduïren les pantalles fluoroscòpiques, que el cicle quedà completat.

La pantalla s’ha fet omnipresent a tants i tants artefactes que s’han anat inventant perquè l’home ha de veure les coses per poder-les assimilar. Fa cinc segles, l’èxit de la impremta fou degut a un motiu similar: era un nou procés de comunicació que es podia veure . Qui pot imaginar, ara mateix, un ordinador sense pantalla?

Permeteu-me que acabi amb una reflexió de caire personal. El progrés tecnològic és subjugador, domina i aixafa, passa per damunt dels que l’han creat, no té pietat. Havent jo estat uns dels pioners de l’automatització, fa quaranta anys, ja fa anys que vaig restar totalment arraconat. Fa uns mesos em vingué a les mans un llibret editat per la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona titulat Diccionari d’Informàtica i publicat el 1978. Vaig restar sorprès: una part notable, molt important, del llibret havia perdut actualitat, i un tècnic del ram, amic meu, em digué que allà hi mancava un 50 % de les coses noves. Quin sentiment de desolació! Una feina en la qual havia col·laborat entusiàsticament, treballant-hi molt activament durant dos anys, ara, al cap de vint anys, estava totalment desfasada i antiquada…

Voldria comunicar a les noves generacions de joves informàtics fins a quin punt és important, si no volen quedar ràpidament al marge del progrés, que duguin a terme un reciclatge constant.

https://raco.cat/index.php/ButlletiSCM/article/view/149267/201168