··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

5  La feina d’un informàtic a la dècada dels seixanta

En aquells anys —parlo dels voltants del 1965—, els informàtics érem considerats com una mena de bruixots. La gent no hi creia gens, en tot això de la informàtica, i érem com una espècie de gent rara que enteníem coses inintel·ligibles per als altres mortals i parlàvem en un llenguatge estrafolari. La gent ja veia, en aquell moment, els primers resultats de la informàtica, però no es deixava convèncer i s’estranyava que tot allò que sortia dels equips de targetes perforades es pogués fer amb aquelles targetes que tenien aquells foradets rectangulars i amb aquelles monstruosesmmàquines. La sala de màquines era el temple de la bruixeria.

Em plauria explicar les aplicacions comptables que vaig portar a la pràctica durant els vuit anys que vaig dirigir un equip de màquines de targetes perforades equipat amb un conjunt complet de l’empresa Bull, d’una important empresa industrial de Barcelona. El primer treball que férem fou la nòmina dels empleats, la qual no tingué massa dificultats. Perforàrem les targetes dels noms i categories dels empleats i unes targetes consecutives consignaven els sous, emoluments socials I descomptes legals i eventuals. El segon treball fou la nòmina d’obrers, molt més complicada. Als treballadors se’ls comptava el salari per hores treballades; calia fer la multiplicació de cada tipus horari per les hores, fer el càlcul de les primes que hi havia en unes fitxes de treball establertes pel taller; de cada treball i de cada obrer calia fer una fitxeta, que després es perforava. Finalment, els descomptes i deduccions especials. Tot això implicava unes vint mil targetes que calia perforar, calcular, classificar, recapitular i intercalar amb les targetes de noms. Tot seguit i un cop posades en marxa aquestes dues feines, es féu cada mes la liquidació de la seguretat social, que s’havia d’ingressar a l’INP. Calia fer una llista de tot el personal de la fàbrica amb les seves percepcions, per ordre alfabètic, cosa un xic complicada en aquells moments, per diverses raons. També s’establí la llista que s’havia de lliurar a la mútua que assegurava els accidents de treball. I, finalment, establírem la declaració anual a Hisenda de l’antic impost d’utilitats. Per evitar-nos problemes a final d’any, fèiem la liquidació cada mes i en aquesta liquidació s’hi acumulaven les percepcions del mes anterior i les pagues. D’aquesta manera, fer la liquidació que presentàvem a Hisenda no tenia cap problema; bastava fer al desembre el mateix que s’havia fet el mes anterior i això permetia cada mes fer un repàs i detectar i corregir algun possible error. D’aquesta manera, s’arribava al mes de desembre amb una seguretat quasi absoluta. Com a detall interessant, puc explicar que férem un programa que determinava el total de la nòmina i la xifra de bitllets de 1.000, 500,100, 50 i 25 pessetes (en aquella època hi havia bitllets d’aquestes magnituds) i la xavalla que calia tenir. Quan el caixer anava al banc a buscar el diner (en aquella època es pagava els obrers i empleats sempre en efectiu), demanava la quantitat total segons aquell recompte. D’altra banda, a cada cap de colla del taller se li donaven els rebuts que calia lliurar als obrers i la quantitat exacta de bitllets necessaris per pagar el seu grup. D’aquesta manera, si algú no quadrava documents i bitllets, no calia repassar els cinc mil sobres, sinó que n’hi havia prou que cada cap de colla re- passés només els seus. No cal dir que el caixer, els caps de colla i el cap de personal estaven meravellats d’aquella innovació, tan sorprenent per a ells.

Més tard es perforaren targetes de totes les factures que entraven a la fàbrica; després es perforaven targetes del compte o comptes on havien de ser carregades aquestes factures i es feien llistes comptable de tot això, que permetien passar els càrrecs i abonaments als comptes de major. En una altra etapa fou elaborat tot el moviment del magatzem. Els vals d’extraccions i bons d’entrada del magatzem de peces de recanvi i matèries primeres de fabricació foren convertits en targetes, i s’el·laborà un inventari comptable mensual de les entrades, sortides i existència de cada element del magatzem. Prèviament, aquestes targetes havien estat intercalades amb targetes de preus i, així, l’estat del magatzem es podia donar valorat en pessetes.

Finalment, confeccionàvem un estat per a la comptabilitat industrial. S’ajuntaven les targetes del taller que havien estat usades per calcular les primes als obrers, les targetes d’imputacions de factures, les targetes de sortides del magatzem a reparacions i fabricació, i finalment les targetes d’imputació de les dues nòmines. Tot aquest munt de targetes —alguns mesos s’arribava a unes cinquanta mil targetes— es classificava degudament i confeccionàvem cada mes dos estats comptables; un per comptes de càrrec i un per responsables. Els dos estats cada mes eren confrontats amb els dels mesos anteriors i aquests procés de comparació visual permetia descobrir una gran multitud de disbarats o irregularitats, l’explicació dels quals ens portaria molt lluny.

El problema d’aquell moment residia en dos punts en els quals s’havia avançat ben poc: la introducció de dades a les màquines i l’extracció dels resultats. La introducció de les dades no es podia fer d’altra manera que no fos perforant targetes i l’extracció dels resultats s’havia de dur a terme en forma d’estats comptables o llistes, escrits sobre el paper en numeració decimal i signes alfabètics.

En l’extracció de resultats, el progrés fou molt minso. S’aconseguiren tabuladores més ràpides, amb dispositius d’impressió meravellosos, per sincronització electromecànica. Per a l’entrada de dades, s’inventaren i comercialitzaren, en aquella època, dos procediments nous que tingueren un èxit espectacular: les cintes magnètiques i els dispaks, que en poc temps desplaçaren les targetes perforades. S’aconseguí que aquests dos nous dispositius fossin utilitzats com a memòries externes dels equips de màquines, que, a partir d’ara, ja no serien de targetes perforades. La targeta perforada anà perdent importància fins a ser totalment abandonada. Durant cert temps es mantingueren els lectors de targetes, però tots aquests nous equips havien de disposar de dos elements nous: els lectors de cintes magnètiques i dispaks . Les cintes i elsdispaks podien emmagatzemar quantitats enormes de dades, que, en el moment oportú, podien ser col·locades en els lectors de cinta o dedispak, ser llegides i passar, així, aquestes dades a la memòria interna de la màquina, a la qual, prèviament, se li havien donat les instruccions del programa mitjançant les targetes perforades. Els resultats continuaven obtenint-se en forma d’estats comptables, estadístics o llistes, escrites sempre sobre paper, amb caràcters alfabètics o numèrics del sistema decimal, impresos per la impressora.

Fixem-nos que hem guanyat molt a l’entrada de la informació, que també hem guanyat molt en el volum d’informació emmagatzemada, però en canvi estem pràcticament al mateix lloc on érem pel que fa a la informació impresa que rebem. D’altra banda, ens trobem amb dificultats per saber en qualsevol moment què hi ha a l’interior de les cintes o dispaks.

../..