Abans de la segona Guerra Mundial aquest tipus de màquina ja estava perfectament acceptat i utilitzat. Fou tan popular i tan utilitzat que cada unitat militar de l’exèrcit americà, de les escampades per tot Europa durant la Segona Guerra Mundial, disposava d’un gran camió on hi havia tot un equip de màquines d’aquestes on s’elaboraven les pagues, es feien les comandes de material bèl·lic, etc.

A Europa hi havia dues empreses que en fabricaven i en venien: la IBM i la Compagnie des Machines Bull. Aquesta darrera era una empresa francesa que havia comprat les patents d’un enginyer noruec —Frederik Bull— que hi havia introduït algunes millores importants. Però, des del punt de vista tècnic, les dues marques eren pràcticament idèntiques i diferien només en detalls. Les discrepàncies entre les dues empreses, que es van aguditzar després de la Segona Guerra Mundial, eren d’índole política. Mentre que la IBM era americana i representava el poder americà, la Bull era francesa, fou la nineta dels ulls del règim del general De Gaulle i va ser protegida per l’Estat francès.

Tenim, doncs, un nou i important maquinari, que va implicar tot seguit un im portantíssim programari.

Indicarem com era un equip de màquines de targetes perforades. Primerament, hi havia unes màquines anomenades perforadores en les quals l’operador, llegint els documents bàsics, perforava una targeta amb les dades corresponents, degudament codificades. Cada assentament era representat per una targeta. Un segon grup de màquines, les verificadores, manejades també per operadors, repetia l’operació, amb els mateixos documents, per comprovar que les perforacions eren correctes i que es corresponien exactament document i targeta. Una màquina classificadora, posava en un ordre determinat aquelles targetes (un mateix grup de targetes podia ser ordenat una vegada en un ordre i, posteriorment, amb una altra finalitat, en un altre ordre). Aquest paquet de targetes podia ser intercalat amb un fitxer bàsic —de preus o adreces, per exemple—, per a la qual cosa calia tenir una  màquina intercaladora. Una altra màquina —la reproductora— podia transmetre dades de cada targeta del fitxer bàsic a les del mateix grup intercalades. Una màquina calculadora, bastant voluminosa, llegia les quantitats perforades a la targeta, hi feia càlculs i perforava a la mateixa targeta els resultats. Finalment, la tabuladora, que en aquella època era la màquina reina de l’equip, la més voluminosa i important —pesava prop dels cinc-cents quilos—, elaborava els estats comptables i estadístics. Una màquina auxiliar molt interessant era la traductora, que inscrivia a la vora superior de la targeta, amb caràcters alfabètics i numèrics, les perforacions de cada columna.

Les targetes passaven per les màquines d’una a una i la lectura de les dades de la targeta era efectuada per la màquina de la forma següent: la targeta passava per un circuit elèctric format per un cilindre de llautó i un pinzellet metàl·lic pera cada columna de les dades (n’hi havia vuitanta a cada targeta). Quan el pinzellet trobava un forat, es tancava el circuit i la màquina s’assabentava de la perforació; la distància entre aquesta perforació i la vora inferior de la targeta permetia distingir entre les diferents xifres i la màquina les enregistrava en els seus òrgans interiors o memòries internes.

Cada màquina era dirigida des d’un quadre de comandament on s’enllaçaven els òrgans de la màquina mitjançant unes clavilles. Cada vegada que entrava en el circuit una nova targeta, s’iniciava el procés de lectura, registre de dades i elaboració dels resultats. Aquestes màquines eren molt versàtils ja que canviant el quadre de comandament es canviava fàcilment de feina. Tan aviat es podia elaborar una nòmina, com la situació dels comptes corrents o la d’un magatzem de peces de recanvi. Tot això implicava l’existència d’un personal molt ben preparat que sabés construir els quadres de comandament i coordinar les diverses màquines per tal d’arribar als resultats esperats.

En aquestes màquines aparegué, d’una manera clara, l’existència d’un maquinari i un programari, i la seva diferenciació, coses que fins llavors no havien tingut massa interès. En la mesura que les màquines es complicaven, augmentava la necessitat de personal i tècniques d’utilització cada vegada més sofisticades. El personal es dividíen dos grups, elsoperadors, que estaven a peu de màquina, i els programadors. Els primers seguien les instruccions dels segons. Les oficines es convertiren, amb l’entrada d’aquestes màquines, en una espècie de taller. Observem que, per primera vegada, apareix la figura del programador.

Cal esmentar que la velocitat màxima que podien assolir aquestes màquines era, en el millor dels casos, de tres-centes targetes per minut. Una nòmina de cinc mil treballadors, que impliqués el pas d’unes trenta mil targetes, podia necessitar unes cinc hores de funcionament de la tabuladora, amb la presència d’un sol operador, la missió del qual era alimentar la màquina. I això sense comptar els temps previs de pas per les altres màquines que preparaven la feina.

A Catalunya tinc notícia que abans de la Guerra Civil ja hi havia algunes empreses que usaven màquines perforadores. Jo recordo només tres grans empreses: la Catalana de Gas, la Maquinista Terrestre i Marítima i la Comercial Anònima Vilà. En aquells anys, les targetes perforades foren notablement populars a Barcelona. La Catalana de Gas passava la factura del consum del gas als seus abonats, precisament,amb la mateixa targeta, amb les corresponents perforacions, a la vora superior de la qual s’havien traduït els foradets per lletres i nombres, amb la finalitat que tothom ho pogués entendre. Jo recordo, particularment, la intriga que em causava, d’infant, aquella cartolina plena de forats rectangulars, que la meva mare em donava un cop l’havia pagada. El meu entreteniment fou, durant molt de temps, endevinar què volien dir els foradets i la relació que tenien amb els nombres i lletres de la vora de dalt de la targeta.Pocs anys més tard,quan a la Fira de Mostres la IBM va exhibir equips de targetes perforades i en feia demostracions al públic, hom deia que allò eren les màquines del gas. Ningú a Barcelona no les coneixia pel seu veritable nom: eren sempre les màquines del gas. Durant alguns anys les targetes perforades s’escamparen abundosament, amb els seus forats, per tota la ciutat.

La versatilitat d’aquestes màquines era tan notable que a Itàlia vaig veure, en una empresa que facturava a tot arreu del món, que els noms de les peces de recanvi de les factures podien sortir en un dels cinc idiomes previstos, segons un codi numèric d’una xifra consignat en el mateix codi del client. Ara això no sembla que tingui massa importància, però l’any 1955 era un veritable prodigi.

Cal ara que fem especial esment del concepte de memòria. La memòria era algun element que guardava permanentment les dades. Al començament, la memòria era la mateixa targeta perforada, que es guardava en armaris ad-hoc. El conjunt de targetes relatives a una classe de feina constituïa en aquella època una memòria externa. En començar el treball s’introduïen les targetes als lectors de les màquines, les seves dades entraven a la memòria interna de la màquina, d’una a una, eren tractades, s’obtenia un resultat, que també era enregistrat a la memòria interna; les memòries internes eren posades a zero, i una nova targeta entrava i reiniciava el procés. La memòria interna de la màquina era molt petita i només podia enregistrarles dades d’una sola targeta. Aquest fou el motiu pel qual tota aquesta mena de màquines foren anomenades màquines de tractament de dades de registre unitari. Ferbuna determinada feina implicava, necessàriament, que la informació de la memòria externa passés, targeta per targeta, a la memòria interna de la màquina.

Cal que fem esment també de dos conceptes importants que sorgiren en el moment de la implantació de les targetes perforades: les codificacions i les classificacions. Per facilitar la classificació o ordenació dels elements d’un grup (clients, obrers, etc.) calia codificar-los, és a dir, donar-los un nombre. Però aquest nombreno podia ser un simple nombre assignat correlativament; la codificació havia de ser més significativa. Per exemple, els obrers d’una fàbrica havien de tenir un nombre que inclogués la secció de fabricació i l’equip, amb la finalitat de poder extreure, en el seu moment, dades de rendiment o costos de personal per secció. Primer calia tenir molt clar què era el que es volia extreure del col·lectiu que es codificava, i crear, aleshores, una numeració adient. Molt sovint, aquesta codificació es complicava per voler obtenir-ne més i més dades. Si es tractava d’un col·lectiu de clients calia que el codi inclogués una indicació geogràfica (per obtenir resultats d’on es venia més i ones venia menys) i de rams de producció (per saber quina mena de clients ens compraven més, per exemple, els hotelers o els bars). Avui dia aquest problema ja està resolt a bastament, però en aquells moments se’ns presentaren dificultats inicials difícils d’entendre i resoldre.

Classificar un grup de targetes volia dir posar-les per ordre segons un determinat criteri. La classificació numèrica no tenia problema: un cop enllestida la classificació, la primera targeta era la que tenia el nombre 1 i la darrera era la que tenia el nombre més alt del col·lectiu. El problema apareixia quan volíem classificar-les per ordre alfabètic. El fet era més complicat, ja que les lletres de les targetes tenien dues perforacions a la mateixa columna, i la classificació durava el doble. Però els problemes apareixien després, i foren causa d’algunes discussions amb certs organismes oficials. Per exemple, els dígrafs ch, rr i ll eren, en castellà, una sola lletra, i la col·locació d’un obrer que es digués Carrera o Camacho era diferent si es considerava el dígraf com una sola lletra o com dues lletres. No cal dir les discussions que tinguérem amb l’Institut Nacional de Previsió (INP) sobre les llistes mensuals de la declaració d’assegurances socials; ells tenien —no cal dir-ho— els seus fitxers en l’ordre establert per la Real Academia Española, i nosaltres fèiem les llistes per l’ordre que ens donava la màquina classificadora. Aquell organisme sempre ens telefonava dient-nos que no trobava en els seus fitxers uns determinats obrers, que nosaltres —és clar— havíem col·locat en un altre lloc.

Als anys trenta la situació de la mecanització era la següent. Coexistien els tres tipus de màquines: les calculadores de Pascal, extraordinàriament perfeccionades (fins i tot n’hi havia d’equipades amb motorets elèctrics, per tal d’evitar que l’operador hagués de donar voltes a la maneta), grans i potents màquines de comptabilitat per a les feines més diverses, especialitzades o no, i finalment les màquines de targetes perforades. Totes aquestes màquines tenien en comú la idea de disposar de tres òrgans: un lector de dades o la inscripció d’aquestes per part de l’operador, uns òrgans que executaven unes operacions amb aquestes dades segons un programa preestablert i finalment un visor on es veia el resultat, de forma que l’ull humà pogués llegir aquests resultats i assabentar-se’n. No oblidem que les dades inicials i finals del procés havien de ser fàcilment llegibles per l’home. Ja parlarem d’això més endavant.

··/··