··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

2  El Neolític inferior de la informàtica

El tercer període, el Neolític inferior de la informàtica, comença l’any 1642, quan Blaise Pascal (1623-1662) va inventar la primera màquina de calcular. Fins aquell moment, l’home s’havia limitat a crear eines senzilles que l’ajudaven a fer càlculs i enregistrarfets. Les eines es caracteritzen per ser molt simples, estar formades per molts pocs elements mecànics, o només un de sol, i si volem obtenir-ne resultats importants cal, fonamentalment, un operari hàbil —molt hàbil— en el maneig de l’eina. La màquina és un conjunt molt més complicat, format per diversos elements combinats, que funcionen coordinats sota el que avui anomenem un programa i que pot funcionar en mans d’un operari molt menys hàbil. En canvi, necessita un operari molt hàbil per construir-la i un altre, també de molt hàbil, que n’estableixi el programa de funcionament. A vegades, aquests dos operaris són el mateix. D’altra banda, la màquina necessita una font d’energia externa que la faci funcionar (font d’energia que en el camp de la nostra ciència era, inicialment, l’operari que feia rodar la maneta).

Es creen els nous estats, base dels estats moderns, dirigits per les monarquies absolutes, augmenten les necessitats de càlcul en tots els ordres, a causa de l’augment de població, cal vendre i comprar més, cal recaptar més impostos, cal augmentar i perfeccionar les vies de comunicació, i moltes i moltes més coses.

A França hi havia un xicot molt espavilat, fill d’un intendent recaptador d’impostos del rei de França. El noi veia les dificultats del seu pare per sumar i sumar les partides que recaptava i les liquidacions que havia de fer a l’intendent en cap. Aquest xicot va inventar una màquina que sumava (que podeu veure al Conservatori d’Arts i Oficis de París). Era Blaise Pascal, i la seva màquina fou l’origen de tot un seguit de màquines que s’anomenen genèricament màquines de Pascal. Uns quants anys abans, el 1628, un anglès, Shickart, n’havia construït una de similar.

S’acabava d’inventar un nou maquinari. Si aquella màquina s’hagués pogut comercialitzar, el seu llibret d’instruccions seria el programari. Uns anys després, el 1694, Leibniz perfeccionava la màquina i la feia apta per a multiplicar. Tanmateix, una sèrie de dificultats tècniques van frenar la popularització de les màquines del tipus de la de Pascal. Els seus òrgans estaven formats per rodetes petites, amb engranatges delicats, que els ferrers de l’època no podien fabricar fàcilment. Fer engranatges per a un rellotge d’una torre d’església era relativament fàcil, però els petits mecanismes d’una màquina que havia de pesar poc i tenir poc volum eren extraordinàriament difícils de fer, en aquella època. La idea fonamental d’aquesta màquina de Pascal fou l’existència de tres òrgans: un que enregistrava les xifres d’un nombre i estava format per rodes; una palanqueta permetia posar cada roda en la situació adient; hi havia tantes rodetes com posicions decimals podia tenir un nombre. Amb una font d’energia exterior a la màquina, aquesta es posava en marxa. No cal dir que aquesta font d’energia fou, durant molt de temps, l’activitat manual de l’operador que donava voltes a una maneta. El nombre de voltes que donava l’operador en cada posició feia que la màquina acumulés valors i el resultat apareixia, al final de l’operació, en un visor.