Octubre allargassat, no contradiguis
massa aviat aquest pòsit d’estiu.
La solitud, al cor, ja senyoreja.
Deixa pels ulls uns dies de miracle.

És trist l’engany del cos i el teu engany.
Tot, l’or dels arbres, la llum, fins la vida
implacable dels joves que mosseguen
una fruita sucosa, la tenebra
ho engolirà. Per dins, anem plens d’ombres.
Els cossos floten en la mel del sol.

Narcís Comadira