Enguany he pogut visitar Santander, la capital de Cantàbria, i segueixo emportant-me la sensació que és una ciutat oberta al mar des de fa molts anys. La badia de Santander és el major estuari de la costa camtàbrica, amb una extensió de 22,42 km², una longitud de 9 km i una amplada de 5 km.

M’ha sorprès conèixer dues dates importants dins de la història de la ciutat relacionades amb el foc: els dos grans incendis que va patir la ciutat amb 41 anys de diferència.

El primer va ser el 3/11/1893, quan el mercant Cabo Machichaco, provinent de Bilbao i carregat amb dinamita, àcid sulfúric, entre altres, per traslladar fins a Sevilla, va explotar mentre estava atracant al moll. L’expectació que aixecaven els vaixells mercants a aquella època feia que les totes les autoritats de la ciutat i gran nombre de curiosos s’apropessin al moll per veure l’arribada de la nau.

Un esdeveniment fortuït va provocar un petit incendi a la coberta del vaixell que es va intentar sufocar amb els mitjans propis del vaixell i del port. Poca estona més tard el foc es va propagar fins la bodega del mercant, l’augment de la temperatura va fer explotar una bombona de vidre que contenia àcid sulfúric, el que va provocar una detonació de la dinamita que també estava a la bodega.​ L’ona expansiva va ocasionar d’una banda una forta tromba d’aigua de mar i va fer que la gent que estava al moll caigués a l’aigua i s’ofegués, i que una gran quantitat de fragments de ferro del vaixell sortissin disparats en totes direccions provocant desperfectes i incendis dins de la ciutat i en uns quants quilòmetres a la rodona.

El resultat de l’explosió va ser de 590 morts y 525 ferits, segons una font, altres donen fins a​ 2000 ferits. Aquest accident fou considerat com la major tragèdia civil del segle XIX a Espanya.