Sempre que surto de Barcelona per la Diagonal i passo per davant de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) miro el regalim vermell de la façana, ara amb el pas del temps d’un color fosc indefinit. Porta gairebé 50 anys a la façana i no sé si ara que estan fen obres a la façana el deixaran o el faran desparèixer..

He trobat aquest article Guillem Agulló i un regalim de pintura vermella de Núria Cadedenes a Vilaweb publicar el passat 6-3-2024, del quan només edito un fragment.

/…/

Aquests dies hem tornat a parlar de Salvador Puig Antich. O, més exactament, n’hem tornat a parlar amb més força. El 2 de març va fer cinquanta anys del seu assassinat, per sentència i ordre de la dictadura franquista, a la presó Model de Barcelona, i per això s’han estès els records, els actes d’homenatge, música, debats, el mural de Roc BlackBlock, documentaris, veure’n de nou la pel·lícula i tornar a plorar, tot. I ha pres rellevància, no sé ben bé per què però ja està bé que sigui així, el regalim de pintura vermella que hi ha a la façana de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Que jo també m’hi havia fixat, que em pensava que era una taca, un rovell o un pas del temps, i que resulta que no. Que és fet expressament. Que ens és un símbol.

Ho vaig saber per una piulada de Jordi Salvia (la fotografia de l’article és la que hi posava ell), que recordava un escrit d’Arnau Puig al diari Avui, l’any 1999: “El monument ‘fortuït’ a Salvador Puig Antich.” Allà hi parlava de les lluites dels estudiants als anys setanta, i hi explicava que aquell abocament de pintura façana avall tenia relació amb les protestes pel judici ignominiós, per la sentència ignominiosa, per l’execució ignominiosa de Puig Antich: que des de dalt de l’edifici van voler llançar la pintura contra els uniformats que els amenaçaven, que no podien prendre prou impuls, que va quedar així com roman encara, a la façana.

En realitat, sembla que el gran regalim roig va ser una acció de l’assemblea d’estudiants de tercer curs d’arquitectura per protestar contra els assassinats de Vitòria (quan la policia espanyola va disparar contra els obrers en vaga aplegats en una església, i va matar cinc persones, el 3 de març de 1976). Diria, però, que l’atribució popular també li escau. I que totes dues s’enllacen. Que són, al capdavall, la mateixa: l’acte de llançar la pintura (fet a posta o com a accident) i el fet que hagi perdurat; que quaranta-vuit anys després sigui on era; que ningú no l’hagi volgut tapar; que ara que sembla que reformaran l’edifici, diguin que hi deixaran el regalim.

Perquè ja és, tal com Arnau Puig el va descriure, un “monument sorgit de la voluntat popular”.

Perquè els símbols del poble ni es decreten ni s’esborren. Puig Antich, Guillem Agulló, aquell grandiós regalim de pintura vermella.