200 anys Novena simfonia i cant de joia

La Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, estrenada el 7 de maig del 1824, avui fa 200 anys.

És una de les obres més transcedentals de la història de la música. És una obra sorprenentment radical per a la seva època, dona suport certament a aquesta imatge desafiant i solitària de Beethoven. No obstant això, paradoxalment, celebra la unitat de la humanitat amb una vasta abraçada inclusiva. No només és una fita en la història de la música, sinó també una obra de referència per a ocadions públiques i grans esdeveniments, que afirma amb alegria els ideals universals.

El caos de l’obertura de la simfonia torna al principi del moveiment el qual Beethoven recorda els temes principals dels moviments anteriors, abans que el baríton demani noves melodies.

En el seu últim moviment incorpora una part de l’Ode an die Freude de Friedrich von Shiller que va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. El compositor va elaborar durant dècades i va retallar i ordenar lliurement fins que emergeix com un conjunt immens i triomfant de variacions, que expressen les aspiracions més altes amb una música d’exaltació de la vida. Al llarg de la interpretació explorem una gamma d’emocions que van des de l’exuberància i l’eufòria fins la serenitat i la contemplació.

Cant de joia – Versió Joan Maragall

Joia, que ets dels déus guspira
generada dalt del cel:
vent de foc el pit respira
sota els plecs del teu sant vel.
Si ajuntar-se els cors demanen
que un mal vent va separant,
tots els homes s’agermanen
on tes ales van tocant.

Si fortuna generosa
ens ha dat un bon company,
o companya graciosa,
cantarem amb més afany.
Sols si un cor hem fet ben nostre
forta veu podrem lluî;
pro més d’un, girant el rostre,
fugirà plorant d’aquí.

Joia tots voldríem heure
bo i seguint son pas florit,
i de joia tot s’abeura
de natura en l’ample pit.
Joia és bes i primavera,
joia bons amics ens féu;
goig fou dat al cuc en terra,
goig a l’àngel prop de Déu.

Goig! Els astres canten glòria;
van pel cel rient triomfants.
Goig! Correm rient, germans:
hèroes som cantant victòria.

Abraceu-vos, homes, ara!
Un gran bes inflama els cels:
germans, sobre els bells estels
hi ha l’Amor immens d’un Pare.
Humilia’t, o món!, ara.
Criador de terra i cels!
dins la llum de mils estels,
dins la llum cerquem-te encara!

Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix de Sastre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari