Extret de Cultura Viva Catorze 14

A Margalida

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res,
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes,
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l’ombra fidel
que és nostra tothora.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

Joan Isaac

“Mentre hi hagi memòria col·lectiva en aquest país, seguiré cantant aquesta cançó.” Joan Isaac va publicar el 1977 A Margalida, una cançó que parla de la companya sentimental de Salvador Puig Antich, el jove anarquista –nascut el 30 de maig del 1948– que va ser executat el 2 de març del 1974.

La mateixa Margalida Bover, en una entrevista a Nou Cicle, explicava: “Sempre recordaré quan vaig obrir la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l’amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent”.

Joan Isaac explica que “va ser una història molt viscuda, molt propera, perquè compartia el sofriment absolut d’una família i la ràbia social pel fet d’aquell assassinat, d’aquell judici sense proves”.

Fragment de l’entrevista Joan Isaac al Punt-Avui el 28/11/23

A Margalida, dedicada a la companya de Salvador Puig Antich, és la cançó seva que més fibres emocionals ha tocat. És cert que la va escriure només en una hora i mitja?

Totalment. Va sorgir enmig de les sessions de gravació d’un disc que estava fent que es deia Viure. Vaig arribar, tornant de l’estudi, una nit a casa, vaig asseure’m al piano i em va sortir aquesta melodia. No sé per què em va venir al cap la Margalida, que jo ja havia conegut quan estaven a punt de matar el Puig Antic ja que jo era molt amic –nòvios, de fet– de la Carme Puig Antich. La Margalida va marxar després que executessin en Salvador i ningú sabia on era, tot i que després, evidentment, ho vaig entendre tot: l’havien fet marxar. Em va quedar al cap, sobretot, aquesta frase –“No sé on ets, Margalida”– i, amb això, vaig desenvolupar la lletra, que, certament, vaig fer en una hora i mitja. L’endemà vaig arribar a l’estudi, la vaig ensenyar al pianista, en Jordi Vilaprinyó, i vam fer-ne l’arranjament allà mateix. I aquella cançó… em va canviar la vida.

I va “deixar de ser seva”, com solen dir aquells que tenen la fortuna d’haver compost temes així?

Sí, va passar a ser de la gent i per això la canto sempre, tot i que aquestes cançons també són “perilloses”, perquè tapen altres cançons que tu consideres que musicalment són molt superiors…