Durant la Nit de Nadal, se celebra la Fia-faia a ant Julià de Cerdanyola. És una representació tradicional, antiga, gairebé atàvica, que entronca amb els orígens del col·lectiu i la seva terra.

La Fia-faia és, sens dubte, la celebració més destacada de Cerdanyola i una de les més interessants d’arreu del Principat. És una de les festes de Catalunya on més clarament s’endevina el seu orígen en la foscor dels temps.

La festivitat de Nadal és la cristianització de les celebracions paganes que es portaven a terme entorn el solstici d’hivern. Els solsticis i els equinoccis, sobretot els primers, eren les celebracions pre-cristianes més importants, fetes totes en honor al Sol, déu suprem de totes aquestes cultures per a les quals era la llum i la vida. És el ritual del foc com a garantia de la nova llum. El cristianisme s’ocupa de col·locar, en aquests punts importants del calendari, les festivitats més destacades: a l’estiu, Sant Joan (Baptisme de Crist), i a l’hivern, Nadal (Nativitat de Crist). Ambdues celebracions presenten similituds importants, la més destacada de les quals és l’encesa de grans fogueres que honoraven el Sol. Amb el pas dels segles, les fogueres del solstici d’estiu s’han mantingut, incrementat i popularitzat; les del solstici d’hivern, en canvi, han anat desapareixent, potser degut a factors climàtics.

Arribada la Nit de Nadal, la Fia-faia es començarà a lligar (a diferència de la de Bagà) al voltant d’un objecte (pal, bastó, tronc…) que li serveixi d’ànima. Al vespre, quan es faci fosc, al repic del campanar, tothom acudirà amb les torxes cap a la plaça de l’Església. Els fallaires encarregats de portar les torxes, a les 6 de la tarda, encendran les seves faies i aniran baixant per la muntanya fins arribar a la plaça, on donaran el seu foc a la resta de participants de la festa. Les faies s’aniran encenent sobre 2/4 de 7 del vespre. La plaça quedarà a les fosques, tan sols il·luminada pel foc i les guspires de les nombroses faies. Petits i grans aniran girant les seves faies per tal de fer-les brandar tot recitant “Fia-faia, Fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia” (cal fer esment també de la deformació palla–paia per comparar-la, com dèiem abans, amb falla–faia). I així s’esperarà que les faies acaben de calcinar-se. Després se n’agrupen les seves restes al mig de la plaça i se salta per sobre del foc, símbol de la renovació i la purificació. Cerdanyola haurà renovat, en comunitat, el culte, pagà i cristià alhora, del poble, antic i modern; de sempre.

Extret del web de l’Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola