Avui fa 100 anys naixia a Barcelona Antoni Tàpies pintor i escultor català, i un dels principals artistes de l’informalisme, corrent artístic que engloba totes les tendències abstractes i gestuals que es van desenvolupar a França, Itàlia i Espanya durant la després de la segona guerra Mundial i en paral·lel a l’expressionsime abstracte dels EUA.

Llegeixo al Cavall Fort d’aquest mes de desembre, ja el núm 1473-1474, un article que va escriure Antoni Tàpies el gener de 1967 en el número 82, sobre El joc de mirar. De fet a l’actual número hi ha un dossier molt interessant sobre mirar objectes, paraules, números, emocions, persones i natura… Reprodueixo un fragment que m’ha agradat:

[…] Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l’univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriades… Tot, tot participa de la vida i té la seva importància. Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que punjaven de la terra., allà als boscos i que encara serviran per a donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.