Per Lluís Rius Font

…/…

Can Ginebreda

Can Ginebreda és un pas obligat per anar al cim del Montcau, la fita de l’excursió d avui. La pujada ha estat un calvari. Arribats a Can Ginebreda ens trobem amb un paratge productiu amb olivers arreu i hortets ben treballats a prop del safareig. El camí de pas de carro, envoltat per oliveres esculpides pel pas del temps, és preciós. Tots plegat es molt ordenat i traspua els anys de treball de generacions que han sabut mimar aquesta terra.

Anem ben equipats, vestits com uns autèntics exploradors anglesos. Hem fet pausa asseguts damunt del mur interior de la masia de can Ginebreda.

El cim del Montcau

Deu meu, el meu primer cim, sense zones per aixoplugar-se, la part més alta de la serra es ben erma, no és apte pel correu, tret del seu vessant nord on els pinars hi fan presència.

El barret ha estat imprescindible i el càntir una primera necessitat. La vista de la plana productiva es magnífica, la serra de Montserrat amb el seu color blavós sembla un decorat del “Teatro de los niños” de Seix Barral. Tot plegat provoca una sensació de felicitat, gran satisfacció i emoció, la conversa a casa està assegurada.

Un passeig amb tartana

Aquesta tarda tenim sorpresa, l’avi Francesc Font Joseph ( 1846-1923) ha llogat els serveis d’una tartana per arribar-nos a la Font de Can Torrents. El viatge és curt però esdevé tota una experiència per nosaltres, gens acostumats als desplaçament amb carruatge

L’olor de la bèstia i les caques que feia durant el trajecte era motiu de rialles interminables.

Pel seu fàcil accés per carretera, creada al 1909, Can Torrents era la Font de retrobament social, en aquell moment, una veritable indret ideal per gaudir-la a peu.

Recordo la bassa de l’antic safareig, a peu de la font, ple de caps-grossos, el bosc de pins de força alçada, on l’aparició de les escletxes de llum a través dels pinars era una pura delícia. L’aroma suau de l’aire carregat d’aquell regust de pinassa torrada, inconscientment, s’ha convertit, per excel·lència, en el perfum evocador de l’estiu.

Carretera de Gelida

Seguim la carretera de Gelida a Sant Sadurní d’ Anoia, passat el camí del Maset direcció cap a la Pedrera.

En aquell temps, la coberta arbòria era molt pobra, el paisatge, tenia encara la vigència d’haver estat una terra fortament cultivada i el perfil de les muntanyes era molt visible. L avi Francesc, amb Ernest i Lluís Font, amb barba blanca, barret, americana, corbata i bastó, molt elegant per l’ocasió, realment semblava un Papa Noel.

****

Veient aquestes imatges, datades pels volts del 1915, se’m fa palès el retrocés terrible dels nostre paisatge de referència. És interessant fixar-se en els detalls que van més enllà de la imatge de connotació familiar. Veure quin són aquells elements de la Gelida del 1915 que desperten un major interès pel fotògraf. En aquest context, les caminades de proximitat i les fonts prenen un protagonisme importantíssim.

Aquests interessos en la tria dels entorns o paratges escollits per realitzar les fotografies esdevenen avui motiu de reflexió. Any rere any, són més importants i urgents plans i estratègies per a la recuperació i manteniment de l’espai natural i cultural. La recuperació social de les fonts i els seus entorns haurien de ser una prioritat. Més enllà del valor tangible de les fonts en uns moments on l’amenaça de la sequera és cada dia més palesa, les fonts són espais silvestres de primer ordre, omplen de contingut les caminades, esdevenen un valor social, d’oci i salut. Sense les fonts, Gelida deixaria de tenir un dels puntals que van marcar una època i van fer de la població una de les destinacions d’estiueig preferides. Les fonts són motiu de distinció i personalitat del nostre entorn. Allò que havia estat un dels pilars de Gelida, enormement preuat pels nouvinguts, malauradament ara, son espais d’oblit, marginals i poc mimats. Es un deure de l’administració revaloritzar, comunicar i retornar aquest patrimoni natural i cultural a la comunitat.

Consultes:

Enric Carafí,  Els Font, d’estiuejants a gelidencs , Programa de Festa Major. 1986

Gijs van Hensbergen, Antonio Gaudi. 2016

Gloria Solé, L’Estiueig  2004

Arxiu Font, família Rius Font

Agraïments :

Miquel Rius Font per cedir les imatges de l’arxiu fotogràfic Font, Judit Pujol. Ajuntament de Gelida, Arxiu Municipal, Anna Llanes, Enric Carafí, Carme Rius i Josep Maria Suñé i Violant Martí per la seva publicació a La Catifa Voladora.