Cançó de la nit d’agost

Si dalt dels arbres callava el cucut,
l’aigua emmudia devora les canyes.
Nit sense lluna, silenci del camp,
i les estrelles cobrint la muntanya.
El vent ens duia perdut el gemec
          d’alguna guilla llunyana.

El lledoner s’ha amagat rera el pont
i dins la nit s’ha esborrat la drecera.
Des del pujol veig la barca en el mar
i sento l’aspre perfum de la terra.
Totes les ombres em tapen els ulls
          i se m’endú la tenebra.

Si tu volguessis donar-me la mà
i caminéssim plegats per les cimes,
els corriols s’obririen, els recs
i la boscúria i l’ocell cantarien.
Si to volguessis donar-me la mà,
          jo et donaria la vida.

I la carena voldríem seguir
i no ens faria paüra la fosca.
Els cucs de llum cremarien d’amor
i en arribar dalt de tot de la costa,
veuríem l’alba que ve de llevant
          i les estrelles que es colguen.

Tomàs Garcés