
L’Andreu ens diu pel xat familiar que ha mort Francisco Ibáñez, dibuixant de còmics d’humor. Ell és l’autor de Mortadelo y Filemón, i altres com 13 rue del Percebe, El Botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio.
A casa de petita no va entrar mai cap publicació d’aquestes, però recordo com el meu cosí Gerard llegia aquests comics i com reia, i quan jo anava a casa d’ell els llegia. Els esbogerrats diàlegs, les disfresses camaleòniques, els dibuixos… em van obrir una nova finestra al món del còmic, tan diferent del Tintín o altres del Cavall Fort que tenia a casa.
Anys després el Gerard, fill meu, va aprendre a llegir amb els seus àlbums, i després l’Andreu també s’hi va enganxar, no hi havia estiu que caiguessin un parell d’àlbums. La nostra sorpresa va ser quan en un viatge a Stuttgart ens van dir que Mortadelo y Filemón allà eren molt populars: Clever&Smart.
Durant l’època que vaig treballar a Zeta Multimedia havia coincidit amb Francisco Ibáñez un parell o tres vegades. Em sobtava la senzillesa en el tracte, la seva amabilitat i simpatia, així com la facilitat en fer un dibuixet a qualsevol racó de paper o pissarra que trobés.
Recordo les tardes d’estiu a Òrrius quan els nens i un grup d’amics omplien la sala de casa al voltant de la TV-VHS que teniem i reien amb el vídeos de Mortadelo y Filemón que miraven.
Avui Mortadelo, Filemon, Sacarino, Pepe Gotera y Otílio, queden orfes del pare que els va donar vida i que tantes aventures els ha fet viure.
Gràcies Francisco Ibáñez per les tonelades de rialles que ens has donat.
PD: Dedicat al meu cosí Gerard, al Gerard i Andreu i tota la colla de nens i nenes d’Òrrius: Esteve, Ovidi, Lluc, Magalí, Violeta, Arnau, Aniol i Júlia.
Caram Violant, gràcies per la dedicatòria i per aquests records. Com són les coses: jo vaig començar a llegir còmics en català amb el Cavall Fort de casa teva, de casa vostra. Va ser un bon intercanvi, un win-win, que es feia amb tota confiança, es podria dir que les nostres cases respectives van ser la nostra primera xarxa, un espai de coneixement enllà de l’escola i en família, poc més es pot demanar.
Records a l’Artur i als nois, (és una manera de dir, ja fa temps que s’afaiten) i una abraçada per a tu.
Gràcies pel comentari.