Un microrelat

Havia pujat al tren a París. Al costat del meu seient hi havia un senyor gran i força gros que portava un vestit bastant arrugat de color turquesa i una corbata vella una mica bruta. Em va saludar amb una inclinació del cap i un somriure. El vaig ajudar aixecar la seva maleta, gastada i descolorida. Després d’haver arrencat el tren, va passar l’hostessa. El senyor, fent un gest de menyspreu, va rebutjar els auriculars. Jo vaig decidir agafar-los. Quan estava mirant la pantalla, el senyor va girar el cap i em va dir en francès: “Oh! Són per escoltar la pel-lícula!” Vaig deixar els auriculars i vam continuar parlant. Em va explicar que havia viatjat per França durant molts anys, treballant d’encofrador de la construcció, i havia començat a comprar i restaurar petites cases als diferents pobles on estava contractat. En tenia una per anar de vacances amb la seva dona, altres per als seus fills i altres de lloguer. De sobte, va canviar d’idioma i em va dir en català: “M’agrada tornar a aquests pobles, però la meva llar és a Perpinyà i les llengües vives no es poden guardar a la maleta.”

Denis Boyle – 2023