Perquè és nit de Sant Joan
hem encès una foguera.
La gent hi dansa a l’entorn,
se sent olor de ginesta
hi ha l’eco d’una cançó
que s’allarga a la verneda.
La flama, sonora, riu
talment un doll d’aigua fresca,
tan alta que no l’apaguen
amb els seus plors les estrelles.

És la nit de Sant Joan,
amiga, és la nit encesa
de corrandes i desig;
mira com la flama espessa
va prenent el fustot vell
i la fullaraca seca.
Dessobre el cant del cucut
i el respir de la verneda
i el tou relliscar del riu,
la teva veu i la meva.

Munta clara la cançó
i va callant la foguera,
les dones tenen un breu
instant de benevolença.
Sota la claror del cel
s’exalta el grill i les herbes
fan més bona olor que mai,
ruixades de lluna plena.
El camí encara és més blanc,
pujant la muntanya negra.

Asseiem-nos al pedrís,
sota la porxada vella.
Demà de bon de matí
irem a missa primera,
quan ens faci el crit del gall
pessigolles a l’orella.
Que tebi l’aire! ¿No sents
el silenci com de seda?
Els estels s’han apagat
però els cucs de llum s’encenen.

Demà de bon de matí
irem a missa primera.
Passarem pels carrerons
fregant les closes finestres,
hi haurà un ventijol suau
i una llum de primavera.
I direm, potser, direm
sense recordar la centra:
-¡Ai, el goig d’ésser immorals
com la cançó i la foguera!

Tomàs Garcés
(1901-1993)