El campaner de Taüll
porta una barba tan blanca
com la del bon Pirineu
i una cabellera llarga;
té un didal de mar als ulls
i el xaloc a la mirada;
és tan alt com el cloquer
i més vell que la campana.

Un pit-roig al finestró
l’ha desvetllat a trenc d’alba
i el campaner de Taüll
ha enfilat, corrents, l’escala,
calçat amb esclops de sol,
a dir el seu somni d’albada
al tornaveu de la vall.
I ha desfermat la campana.

Qui l’ha sentit de primer
ha estat el vell del vilatge
d’Erill la Vall, que no dorm,
i després el vell de Caldes
i després el de Boi,
que són gent de la contrada,
i s’ajunten amb delit
a la crida inesperada.

Així s’encenen al vent
la gent de Ponts i Oliana,
la d’Andorra i de Bellpuig,
la de Portbou i l’Escala.
De Ripoll i la Bisbal,
la de Berga i de Terrassa.
La d’Amposta i el Masnou,
la de Valls i Vilafranca…

Les batallades, a peu,
també fan la serralada
i incendien Perpinyà,
Argelers, Ceret i Prada…
I se’n van a Manacor,
a Maó i a Eivissa, en barca,
i a Gandia, Vinaròs
i Guardamar, en tartana.

El campanam revoltat
fa tremolar tot el mapa,
que s’agita com un mar
i que aixeca grans onades.
I el campaner de Taüll,
des de dalt de la muntanya,
campaneja com un foll
perquè no s’apagui l’aire.

Miquel Desclot

Musicat per Coses