Quan vaig morir creia que la meva ànima reposaria eternament, com la majoria. Però no. Després, vaig suposar que m’havien castigat pels pecats comesos a deambular permanentment fins a pal·liar-los.

Em presento. Potser el meu nom us sona: és Julieta, Julieta Capulet. Vaig viure al segle setze a Itàlia i em vaig enamorar de Romeu Montagú. La meva existència només fou de catorze a divuit anys (segons les fonts). El meu estat actual és morta. La causa del traspàs, un suïcidi, per un malentès beneit.

Des de llavors el meu esperit vagabundeja, sense cos, buscant en cada racó de món aquell altre jo, sense saber si el localitzaré. Sort que la consciència, un cop tanques els ulls, viatja ràpid.

És per això que cerco per tota la humanitat la meva mitja taronja. Durant el dia fondejo entre els llençols dels amants possibles futurs concebibles. A les nits vagarejo pels cementiris escorcollant entre aquells que fa anys que han traspassat.

He explorat però res; no el trobo. On ets, Romeu?

Al cap de mitja eternitat sense obtenir la resposta a la meva quimera, he tingut una idea: buscar-lo en el present. Com?

Avui he entrat a una biblioteca; no hi havia ningú. M’he entretingut per les lleixes tafanejant els llibres. Casualment m’he aturat a la «S» i m’ha cridat l’atenció un cognom llarguíssim: Shakespeare. He descobert que aquest novel·lista havia viscut a la mateixa època que jo. Contemporani? No l’havia vist mai per Verona.

Quin ha sigut el meu ensurt quan he sabut que aquest prolífic autor havia escrit un llibre on jo mateixa era la protagonista amb Romeu!

Acabo d’esbrinar que mai he estat humana. No arribo ni a la categoria de fantasma. Només soc un personatge!

He entrat dins el llibre i allí m’he retrobat amb el meu amor!

Emma Martí